Un dels waterpolistes olímpics més estimats de l’esport català, Albert Canal i Monrós (1961, Manresa), que va ser diploma als Jocs Olímpics de Los Angeles el 1984, va morir ahir als 63 anys per culpa d’una malaltia que havia patit els últims mesos, segons ha confirmat el CN Manresa. Fa trenta anys va obrir el conegut gimnàs Nat’s de Sant Fruitós, la vila en al qual havia viscut els últims anys.

Canal, o Ta, com també era conegut a Manresa, provenia d’una família ja vinculada al club, i des de ben petit va començar a nedar i jugar a les instal·lacions del club. Va disputar 197 partits amb la selecció espanyola i va ser un jugador determinant a finals dels setanta i als anys vuitanta en el CN Manresa, club en el qual va ser company de generació de Manel Estiarte, considerat un dels millors de la història. Plegats van assolir un històric segon lloc a la lliga i la classificació per primer cop per a una competició europea, la Recopa. Havia debutat en la màxima categoria el 1978.

Després de triomfar a Manresa va fitxar pel CN Montjuïc, club amb el qual va guanyar tres lligues i va ser subcampió de la Recopa, en una final on van cedir contra el CSKA.

A Los Angeles la selecció alemanya els va deixar sense medalla. Va ser convocat també pels mundials de Guayaquil el 1982 i de Madrid del 1986. En el campionat d’Europa del 1983 a Roma va ser bronze, la primera medalla de la història de la selecció espanyola, formada sobretot per jugadors catalans. Abans, també al costat d’Estiarte, va ser campió d’Europa júnior el 1980.

L’antic jugador internacional, Pere Robert, va ser un dels seus millors amics tant a la selecció espanyola com en el Montjuïc. “Teníem una gran afinitat i vam compartir habitació en tots els grans campionats internacionals, tant els Jocs Olímpics com els mundials.” “Era un jugador –hi afegeix– molt especial perquè no era ni molt alt ni molt gros i havia de jugar de boia contra rivals que pràcticament sempre el superaven físicament però competia amb una energia i una ràbia que el feia triomfar a l’hora de treure expulsions, marcar gols i resistir en defensa.”

Un altre internacional i company de Canal va ser Jordi Sans, també boia de la selecció espanyola i el Montjuïc, ha volgut recordar també la figura del manresà: “No tenia un cos privilegiat per jugar a la boia, de fet jo tampoc el tenia. Ho suplia amb la intel·ligència, l’habilitat, i allò tan català de ‘pit i collons‘.

També en remarca el seu caràcter, compromís i sacrifici. “Era capaç d’estudiar INEFC a Lleida i anar cada dia en autocar a estudiar i després torna en autocar al CN Montjuïc a entrenar. Em va lligar amb ell moltes coses, la posició de boia a l’equip, el que mai es rendia, el seu compromís i sacrifici, i per sobre de tot, la seva amistat que ha durat per sempre, molt més enllà del waterpolo. El trobaré a faltar molt.”

Després dels tres títols de campió de lliga a Montjuïc, Canal va tornar a Manresa per exercir de jugador i també d’entrenador. L’altra gran figuera manresana d’aquells anys va ser Jordi Payà (1963), que també va ser bronze a l’europeu de Roma. En aquells anys també destacava Ramon Roqueta, internacional júnior, i un entrenador ja llegendari, Gaspar Ventura.

Després de graduar-se a l’INEFC, va exercir un temps de professor d’educació física a l’Escola Joviat, el pas previ a crear el seu propi club esportiu, situat al Polígon Industrial Casanova de Sant Fruitós.

El 2009 va rebre el premi Montpeità en l’àmbit empresarial. També va ser guardonat amb la medalla de bronze per la federació espanyola i amb la medalla al mèrit esportiu per la ciutat de Manresa.

La cerimònia de comiat tindrà lloc aquest dimarts a les 12 del migdia a l’església Crist Rei de Manresa.