“Ser dona i viure de l’esport és possible”

És un honor que hagin vol­gut comp­tar amb mi per ser-ho, ja que crec que és una opor­tu­ni­tat per donar a conèixer l’esport femení, i no hi ha millor manera de fer-ho que aquesta. Poder expli­car el nos­tre tes­ti­moni que la gent vegi que l’esport femení exis­teix, que hi ha més esport més enllà de l’àmbit mas­culí.  

És una gran opor­tu­ni­tat i és molt emo­ci­o­nant. Que una altra piragüista pugui ser ambai­xa­dora és molt impor­tant, ja que el piragüisme no és un esport massa cone­gut, i que jus­ta­ment hagin comp­tat amb dues piragüistes és una forma de rei­vin­di­car tant el nos­tre esport com l’esport femení.

Penso que les cate­go­ries feme­ni­nes, en gene­ral, no tenen el mateix suport que les mas­cu­li­nes. No només en el piragüisme, en qual­se­vol esport. Sí que és cert que en el piragüisme, en ser un esport més mino­ri­tari no és tanta la diferència, però no perquè no exis­teixi, sinó perquè l’esport no rep tanta atenció com altres.

Vaig ini­ciar-me quan era molt petita perquè a Banyo­les s’hi donen totes les con­di­ci­ons. També va ser gràcies als amics que el prac­ti­ca­ven i perquè vaig fer cur­sets als estius.

No diria que hagin sigut difi­cul­tats com a tal, però sí que he rebut menys atenció que els meus com­panys mas­cu­lins. Sobre­tot a l’hora de recla­mar algun resul­tat o haver de posar de mani­fest alguna cosa amb la qual no estàs d’acord, si ets un home et solen fer més cas. Però penso que no he tro­bat mas­ses difi­cul­tats pel fet que deia: és un esport mino­ri­tari, i és poca l’atenció que se li dona. La diferència queda més sua­vit­zada.

El moment més espe­cial, però alhora el més dur, va ser el mun­dial clas­si­fi­ca­tori de 2023 on vam que­dar-nos a 0,038 segons de París 2024. Va ser un moment de molt d’orgull perquè era la pri­mera vegada en 14 o 15 anys que un K2 espa­nyol femení entrava a la final, però veure tan a prop la clas­si­fi­cació i que se t’escapi per tan poc és dur. Va ser una bar­reja d’emo­ci­ons de regust agre­dolç

Crec que el fet que les dife­rents ambai­xa­do­res podem expli­car la nos­tra història i donar a conèixer com ens vam ini­ciar en l’esport i el que fem és una forma de donar a conèixer que la relació entre ser una dona i poder viure de l’esport és pos­si­ble.

És cert que cada cop hi ha més visi­bi­li­tat i cada vegada es conei­xen més àmbits de l’esport femení, però queda molt per fer. El més impor­tant és la feina que s’ha de fer a escala social, que la gent donés el mateix valor a l’esport femení que al mas­culí.