Kirsty Coventry prendrà pos­sessió del càrrec de pre­si­denta del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal (COI), pel qual va ser tri­ada el dia 20 pas­sat, el 24 de juny. Aquell dia es con­ver­tirà en la dona amb més poder en tota la història de l’esport. La zim­ba­bu­esa, la pri­mera dona i la pri­mera per­sona afri­cana que pre­si­dirà l’orga­nisme en els seus 130 anys d’història, va esmen­tar dues dones en el dis­curs que va fer després de la seva victòria: la esta­tu­ni­denca Anita DeFrantz i la fran­cesa Alice Milliat. De la pri­mera va dir que havia estat una ins­pi­ració per a ella i de la segona, que havia tren­cat bar­re­res cul­tu­rals a prin­ci­pis del segle XX. DeFrantz, afro­a­me­ri­cana, va ser meda­llista olímpica en rem, mem­bre del COI, vice­pre­si­denta i can­di­data a la pre­sidència. Milliat no va ser mai mem­bre del COI –va morir el 1957, quan cap dona ni somi­ava arri­bar a entrar-hi i ni el bàsquet, l’hoquei sobre herba, l’hand­bol ni el water­polo femení figu­ra­ven en el pro­grama olímpic–. Al con­trari, en va ser una ene­miga decla­rada.

Coventry no va fer cap referència, però, a la dona que ha tin­gut més poder en el món de l’esport fins a la seva arri­bada: Moni­que Ber­li­oux. Aquesta fran­cesa, exne­da­dora olímpica, no va ser mai mem­bre del COI, però hi va tre­ba­llar del 1967 al 1985 i en va ser la direc­tora des del 1969, fins que va dimi­tir el 1985. Va tre­ba­llar amb Avery Brun­dage, Lord Killa­nin i Joan Antoni Sama­ranch. Va nego­ciar per­so­nal­ment els con­trac­tes impor­tants, espe­ci­al­ment els de les tele­vi­si­ons, durant els anys setanta i deien que ningú par­lava amb el pre­si­dent sense pas­sar per ella. Afir­mar que Ber­li­oux ha estat la dona que ha tin­gut més poder en el món de l’esport fins ara no és pas voler con­ver­tir una opinió en un fet. Per als des­cre­guts, que bus­quin el lli­bre de memòries de Joan Antoni Sama­ranch Memo­rias Olímpi­cas (Pla­neta, 2002), vagin a la plana 56 i hi podran lle­gir: “Em va cos­tar poc temps ado­nar-me que era Moni­que Ber­li­oux qui diri­gia l’admi­nis­tració del Comitè des de feia uns anys, d’una manera molt per­so­nal, i que s’havia con­ver­tit en la per­sona més forta del COI, fins i tot més que el mateix pre­si­dent.” Sama­ranch con­ti­nua: “Això em va incli­nar defi­ni­ti­va­ment a ado­nar-me que, si no resi­dia a Lau­sana, la meva posició seria molt feble davant el poder que tenia la direc­tora gene­ral, com ho havia estat durant tota la pre­sidència de Killa­nin.” Sama­ranch va ser esco­llit pre­si­dent del COI el 16 de juliol del 1980 i va pren­dre pos­sessió del càrrec el 3 d’agost. La bata­lla entre tots dos va durar fins al 1985, quan la fran­cesa va ple­gar. De Ber­li­oux queda una defi­nició del que era el COI quan hi va arri­bar: “Un club de vells aristòcra­tes misògins que no es podien ima­gi­nar que una dona estigués al cap­da­vant de l’orga­nit­zació.” Ber­li­oux va aca­bar tre­ba­llant per la can­di­da­tura de París per als Jocs del 1992, que va ser der­ro­tada per la de Bar­ce­lona.

La pri­mera de les dones que sí que va esmen­tar Coventry, Anita DeFrantz, va entrar al COI el 1986 i el 1997 va ser la pri­mera dona a ocu­par una de les vice­pre­sidències. Va llui­tar molt pel reco­nei­xe­ment de les dones en l’esport. El 2010 va dema­nar que es pro­hibís par­ti­ci­par en els Jocs Bru­nei, l’Aràbia Sau­dita i Qatar, els tres països que mai havien enviat una espor­tista als Jocs. Sense èxit.

La segona, Alice Milliat, va ser un autèntic corcó de Pierre de Cou­ber­tin i del COI. En la pri­mera edició dels Jocs, el 1896, no hi va haver dones, que es van estre­nar en els Jocs del 1900, en ten­nis i en golf. El 1904, s’hi van afe­gir en tir amb arc; el 1908, en pati­natge i vela, i el 1912, en natació. L’any 1917 es va fun­dar la Fede­ració Feme­nina Espor­tiva de França. Entre els impul­sors, dones i homes, hi havia Alice Milliat, una mes­tra de 33 anys. L’any 1919, Milliat va dema­nar al COI que en la represa dels Jocs després de la Pri­mera Guerra Mun­dial, pre­vista per al 1920, s’incor­po­res­sin al pro­grama més esports amb par­ti­ci­pació feme­nina, prin­ci­pal­ment, l’atle­tisme. No li van fer cas. El 1921 va fun­dar la Fede­ració Espor­tiva Feme­nina Inter­na­ci­o­nal (FSFI) i aquell mateix any van orga­nit­zar a Mon­te­carlo el que van ano­me­nar Jocs Olímpics Feme­nins, amb la par­ti­ci­pació de 100 atle­tes de França, la Gran Bre­ta­nya, Suïssa, Noru­ega i Itàlia. La com­pe­tició es va repe­tir el 1922, 1923 i 1924. El 1922 també es van orga­nit­zar a París uns Jocs Mun­di­als Feme­nins. Aque­lla deno­mi­nació de Jocs Olímpics Feme­nins no va agra­dar al COI, i la FSFI es va ave­nir a dei­xar de fer els Jocs Olímpics Feme­nins i a que­dar-se amb els Jocs Mun­di­als Feme­nins, que es van dis­pu­tar el 1926, el 1930 i el 1934. El 1935, la FSFI va dema­nar al COI la total exclusió de les dones dels Jocs per poder desen­vo­lu­par lliu­ra­ment el seu pro­jecte. El COI, for­mat ínte­gra­ment per homes, s’hi va negar. El 1936 es van anul·lar els Jocs Mun­di­als Feme­nins, perquè en el pro­grama de Berlín hi havia nou pro­ves d’atle­tisme per a dones. El 1938, la FSFI tenia pre­vist fer els cin­quens Jocs Mun­di­als Feme­nins. La fede­ració d’atle­tisme s’hi va opo­sar, la FSFI -que havia arri­bat a aple­gar 30 països- va cedir i es va dis­sol­dre. Alice Milliat havia dei­xat la pre­sidència el 1935. La revolta s’havia aca­bat. La incor­po­ració de la dona a l’esport estava enca­mi­nada.

Que el baró de Cou­ber­tin era un miso­gin no és cap secret. Les dones havien estat pros­cri­tes en els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia, tot i que hi havia uns fes­ti­vals feme­nins en honor d’Hera. Cou­ber­tin, quan va res­sus­ci­tar els Jocs Olímpics, s’ho va aga­far al peu de la lle­tra i tam­poc va adme­tre les dones en els pri­mers Jocs de l’era moderna, el 1896. De fet, Cou­ber­tin tam­poc no va fer res estrany per a la soci­e­tat de finals del segle XIX, en què el destí de la dona era por­tar fills al món i tenir-ne cura, igual que del marit i de la casa. Para­do­xal­ment, Cou­ber­tin, que amb l’olim­pisme volia can­viar la soci­e­tat, va accep­tar totes les nor­mes que hi havia res­pecte a les dones. L’olim­pisme, que volia rege­ne­rar la soci­e­tat, una de les pri­me­res coses que va fer va ser excloure la mei­tat de la huma­ni­tat. El 1912, en un arti­cle que va escriure a la Revista Olímpica, Cou­ber­tin es va opo­sar a una olimpíada feme­nina, a la qual qua­li­fi­cava de “no pràctica, sense interès, falta d’estètica i incor­recta”. La seva fórmula per als Jocs era “l’exal­tació solemne i periòdica de l’atle­tisme mas­culí amb l’inter­na­ci­o­na­lisme com a base, la lle­ial­tat com a mètode, l’art per marc i l’aplau­di­ment femení com a recom­pensa”. Aquest era el lloc de la dona en els Jocs: aplau­dir els homes. Cou­ber­tin pen­sava que els Jocs havien de ser només per a homes; deia que no tenia sen­tit que es per­metés a les dones fer unes deter­mi­na­des pro­ves i unes altres, no.