Kirsty Coventry prendrà possessió del càrrec de presidenta del Comitè Olímpic Internacional (COI), pel qual va ser triada el dia 20 passat, el 24 de juny. Aquell dia es convertirà en la dona amb més poder en tota la història de l’esport. La zimbabuesa, la primera dona i la primera persona africana que presidirà l’organisme en els seus 130 anys d’història, va esmentar dues dones en el discurs que va fer després de la seva victòria: la estatunidenca Anita DeFrantz i la francesa Alice Milliat. De la primera va dir que havia estat una inspiració per a ella i de la segona, que havia trencat barreres culturals a principis del segle XX. DeFrantz, afroamericana, va ser medallista olímpica en rem, membre del COI, vicepresidenta i candidata a la presidència. Milliat no va ser mai membre del COI –va morir el 1957, quan cap dona ni somiava arribar a entrar-hi i ni el bàsquet, l’hoquei sobre herba, l’handbol ni el waterpolo femení figuraven en el programa olímpic–. Al contrari, en va ser una enemiga declarada.

Coventry no va fer cap referència, però, a la dona que ha tingut més poder en el món de l’esport fins a la seva arribada: Monique Berlioux. Aquesta francesa, exnedadora olímpica, no va ser mai membre del COI, però hi va treballar del 1967 al 1985 i en va ser la directora des del 1969, fins que va dimitir el 1985. Va treballar amb Avery Brundage, Lord Killanin i Joan Antoni Samaranch. Va negociar personalment els contractes importants, especialment els de les televisions, durant els anys setanta i deien que ningú parlava amb el president sense passar per ella. Afirmar que Berlioux ha estat la dona que ha tingut més poder en el món de l’esport fins ara no és pas voler convertir una opinió en un fet. Per als descreguts, que busquin el llibre de memòries de Joan Antoni Samaranch Memorias Olímpicas (Planeta, 2002), vagin a la plana 56 i hi podran llegir: “Em va costar poc temps adonar-me que era Monique Berlioux qui dirigia l’administració del Comitè des de feia uns anys, d’una manera molt personal, i que s’havia convertit en la persona més forta del COI, fins i tot més que el mateix president.” Samaranch continua: “Això em va inclinar definitivament a adonar-me que, si no residia a Lausana, la meva posició seria molt feble davant el poder que tenia la directora general, com ho havia estat durant tota la presidència de Killanin.” Samaranch va ser escollit president del COI el 16 de juliol del 1980 i va prendre possessió del càrrec el 3 d’agost. La batalla entre tots dos va durar fins al 1985, quan la francesa va plegar. De Berlioux queda una definició del que era el COI quan hi va arribar: “Un club de vells aristòcrates misògins que no es podien imaginar que una dona estigués al capdavant de l’organització.” Berlioux va acabar treballant per la candidatura de París per als Jocs del 1992, que va ser derrotada per la de Barcelona.

La primera de les dones que sí que va esmentar Coventry, Anita DeFrantz, va entrar al COI el 1986 i el 1997 va ser la primera dona a ocupar una de les vicepresidències. Va lluitar molt pel reconeixement de les dones en l’esport. El 2010 va demanar que es prohibís participar en els Jocs Brunei, l’Aràbia Saudita i Qatar, els tres països que mai havien enviat una esportista als Jocs. Sense èxit.

La segona, Alice Milliat, va ser un autèntic corcó de Pierre de Coubertin i del COI. En la primera edició dels Jocs, el 1896, no hi va haver dones, que es van estrenar en els Jocs del 1900, en tennis i en golf. El 1904, s’hi van afegir en tir amb arc; el 1908, en patinatge i vela, i el 1912, en natació. L’any 1917 es va fundar la Federació Femenina Esportiva de França. Entre els impulsors, dones i homes, hi havia Alice Milliat, una mestra de 33 anys. L’any 1919, Milliat va demanar al COI que en la represa dels Jocs després de la Primera Guerra Mundial, prevista per al 1920, s’incorporessin al programa més esports amb participació femenina, principalment, l’atletisme. No li van fer cas. El 1921 va fundar la Federació Esportiva Femenina Internacional (FSFI) i aquell mateix any van organitzar a Montecarlo el que van anomenar Jocs Olímpics Femenins, amb la participació de 100 atletes de França, la Gran Bretanya, Suïssa, Noruega i Itàlia. La competició es va repetir el 1922, 1923 i 1924. El 1922 també es van organitzar a París uns Jocs Mundials Femenins. Aquella denominació de Jocs Olímpics Femenins no va agradar al COI, i la FSFI es va avenir a deixar de fer els Jocs Olímpics Femenins i a quedar-se amb els Jocs Mundials Femenins, que es van disputar el 1926, el 1930 i el 1934. El 1935, la FSFI va demanar al COI la total exclusió de les dones dels Jocs per poder desenvolupar lliurament el seu projecte. El COI, format íntegrament per homes, s’hi va negar. El 1936 es van anul·lar els Jocs Mundials Femenins, perquè en el programa de Berlín hi havia nou proves d’atletisme per a dones. El 1938, la FSFI tenia previst fer els cinquens Jocs Mundials Femenins. La federació d’atletisme s’hi va oposar, la FSFI -que havia arribat a aplegar 30 països- va cedir i es va dissoldre. Alice Milliat havia deixat la presidència el 1935. La revolta s’havia acabat. La incorporació de la dona a l’esport estava encaminada.

Que el baró de Coubertin era un misogin no és cap secret. Les dones havien estat proscrites en els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia, tot i que hi havia uns festivals femenins en honor d’Hera. Coubertin, quan va ressuscitar els Jocs Olímpics, s’ho va agafar al peu de la lletra i tampoc va admetre les dones en els primers Jocs de l’era moderna, el 1896. De fet, Coubertin tampoc no va fer res estrany per a la societat de finals del segle XIX, en què el destí de la dona era portar fills al món i tenir-ne cura, igual que del marit i de la casa. Paradoxalment, Coubertin, que amb l’olimpisme volia canviar la societat, va acceptar totes les normes que hi havia respecte a les dones. L’olimpisme, que volia regenerar la societat, una de les primeres coses que va fer va ser excloure la meitat de la humanitat. El 1912, en un article que va escriure a la Revista Olímpica, Coubertin es va oposar a una olimpíada femenina, a la qual qualificava de “no pràctica, sense interès, falta d’estètica i incorrecta”. La seva fórmula per als Jocs era “l’exaltació solemne i periòdica de l’atletisme masculí amb l’internacionalisme com a base, la lleialtat com a mètode, l’art per marc i l’aplaudiment femení com a recompensa”. Aquest era el lloc de la dona en els Jocs: aplaudir els homes. Coubertin pensava que els Jocs havien de ser només per a homes; deia que no tenia sentit que es permetés a les dones fer unes determinades proves i unes altres, no.