L’exten­nista Joan Agui­lera i Her­rera, (1962, Bar­ce­lona) un dels grans juga­dors cata­lans dels anys vui­tanta, ha mort als 63 anys en un hos­pi­tal bar­ce­loní, on estava ingres­sat les últi­mes set­ma­nes per culpa d’una malal­tia, segons ha avançat el diari Marca. Els afi­ci­o­nats i com­panys el recor­den sobre­tot pel seu revés tallat, un del més ele­gant que s’han vist en el cir­cuit pro­fes­si­o­nal quan encara tot­hom jugava amb raque­tes de fusta. La revo­lució tec­nològica i física dels juga­dors vin­dria després.

For­mat al Club Ten­nis Bar­cino, va ser des de jove una de les grans pro­me­ses del ten­nis inter­na­ci­o­nal, sobre­tot quan es va plan­tar a les semi­fi­nals de l’Orange Bowl el 1980 després de ser campió d’Espa­nya júnior. El seu entre­na­dor prin­ci­pal en la seva etapa de pro­fes­si­o­nal va ser el reco­ne­gut Lluís Bru­guera –pare de Sergi Bru­guera–.

Va ser pro­fes­si­o­nal durant una dècada (1981-1991) i va des­ta­car sobre­tot en els tor­ne­jos de terra batuda, on va mar­car el camí de mol­tes de les figu­res que vin­drien després, com el mateix Sergi Bru­guera, Albert Costa, Jordi Arrese, Car­les Costa, Àlex Cor­retja, Fèlix Man­ti­lla o Tommy Robredo.

El 1984 va arri­bar al número 7 de l’ATP després de gua­nyar el seu pri­mer gran tor­neig a Ham­burg. Aque­lla tem­po­rada també va tri­om­far a Ais de Pro­vença i va arri­bar als vui­tens de final de Roland Gar­ros, on va topar amb una de les grans lle­gen­des del ten­nis mun­dial, el suec Mats Wilan­der.

Les altres victòries en el cir­cuit pro­fes­si­o­nal les va asso­lir a Bari (1989), Niça (1990) i un altre cop a a Ham­burg (1990), en una de les seves més grans victòries ja que va tom­bar l’ídol local Boris Becker en tres sets. Aquell par­tit sem­pre va ser el seu millor record com a juga­dor pro­fes­si­o­nal.

També va ser fina­lista a Bor­deus (1983), Saint Vin­cent (1989), Palerm (1990) i San Remo (1990). Va jugar tretze par­tits amb l’equip espa­nyol de la copa Davis entre el 1983 i el 1985, Quan va pen­jar la raqueta va acu­mu­lar un balanç de 141 victòries i 141 der­ro­tes.

La pare­lla del’exju­ga­dor era la també ten­nista Ali­cia Ordiñaga. Dis­sabte ja va cele­brar els seus 63 anys a l’hos­pi­tal. Molts dels seus amics i antics rivals el van poder visi­tar. Fins i tot un dels seus rivals, Wilan­der, el va tru­car per interes­sar-se pel seu estat de salut. A banda del ten­nis i els esports, la seva altra gran passió era la música. Ell mateix havia expli­cat que els seus dos millors amics dins el cir­cuit van ser Fer­nando Luna i Jordi Arrese i en una entre­vista de fa uns anys a l’Espor­tiu Maresme lamen­tava no haver-se pre­pa­rat per jugar altres superfícies, a banda de la terra batuda. No va jugar mai l’obert d’Austràlia i només dues vega­des a Wim­ble­don.

Quan va dei­xar de jugar va fer d’entre­na­dor per a joves i adults al Club de Ten­nis Premià de Dalt.