“Estic en un somni del qual no em vull despertar”

Doncs sí, per mi és nor­mal que ho cele­bris quan gua­nyes una meda­lla en un mun­dial. El que em va sem­blar estrany va ser la reacció dels altres. Segur que aquí som més pas­si­o­nals i expres­sius. Ja es va veure també a la grada on hi havia con­cen­trada la dele­gació espa­nyola. Esta­ven eufòrics.

És un sen­ti­ment estrany perquè encara ara no n’acabo de ser cons­ci­ent. Soc ter­cer del món i m’ho haig de repe­tir. És una vida dedi­cada a córrer. Ja havia tin­gut moments molt feliços en l’atle­tisme, però res com­pa­rat a aquest. Ara és com si esti­gues en un somni del qual no em vull des­per­tar.

Pot­ser a Nan­jing vaig com­pe­tir més rela­xat perquè no tenia tan­tes expec­ta­ti­ves com a Apel­do­orn, on ja m’exi­gia una meda­lla abans de sor­tir. El plan­te­ja­ment al mun­dial era dife­rent i ja sabia que si calia podia córrer a 1:45, tot i que en les dues sèries no va fer falta. Con­fi­ava que estava ràpid per poder acce­dir a la final. En la cursa defi­ni­tiva vaig saber jugar les meves car­tes. Anar de menys a més és el que em va millor. Sabia quins havien de ser els meus par­ci­als perquè els he entre­nat molt i els vam cal­car (25.5 i 51.5). La idea era no bara­llar-me i tro­bar el meu lloc en aquests rit­mes, i sabia que així podia aca­bar entre el ter­cer o el quart lloc. Als últims 150 metres vaig començar a acce­le­rar i en la dar­rera corba em vaig obrir i vaig anar cap el Cres­tan, el cor­re­dor belga. Ell també va can­viar, però com que no vaig veure ningú per dar­rere vaig pen­sar: “Ho has acon­se­guit. Ja tens la teva meda­lla.” En els 800 m petits detalls tàctics poden can­viar molt les coses.

Sí, sem­pre he estat llui­tant per acon­se­guir una tran­quil·litat i una esta­bi­li­tat per poder-me dedi­car única­ment a córrer. M’ho he gua­nyat a la pista i un cop va arri­bar el trans­fer per poder com­pe­tir amb la selecció espa­nyola [com a atleta d’Hon­du­res havia com­pe­tit en un mun­dial sub 18 a Nai­robi-17 i en els Jocs de la Joven­tut de Bue­nos Aires-18] ja s’han vist els resul­tats.

D’ado­les­cent la meva vida era una mica des­as­tre, anava una mica per­dut, i l’atle­tisme ha estat com una via d’esca­pa­ment d’aquesta rea­li­tat, per sen­tir-me espe­cial, bé amb mi mateix, i de fer-me feliç. És el que em fa aixe­car cada dia.

Quan tenia 11 anys els meus pares es van divor­ciar [l’havien tin­gut a ell quan tot just eren ado­les­cents, amb 17 anys] i a mi em va afec­tar molt. Jo era el gran dels ger­mans. Hi havia molts pro­ble­mes en l’àmbit fami­liar i ella, que vivia al barri de Sant Narcís –els meus pares a Santa Eugènia–, em va pro­por­ci­o­nar una llar, i la tran­quil·litat que em feia falta. Gràcies a ella soc el noi que soc ara; si no, no sé on seria. Des que em vaig ins­tal·lar al CAR de Sant Cugat, la meva iaia va tor­nar a Hon­du­res i des de la distància està molt con­tenta de com em van les coses.

Vaig començar en un cros esco­lar al Pla dels Socs, a Girona. Pri­mer estava amb un grup de cor­re­dors de Salt i després ja em van donar una beca per anar al GEiEG per entre­nar-me amb la Maria Simó. Vaig anar a un cam­pi­o­nat d’Espa­nya sub 16 en pista coberta a Saba­dell i ja vaig acon­se­guir una meda­lla de plata en 600 m. Tenia un per­fil de cor­re­dor de 400/800 m. Vaig estar durant uns anys amb el grup de mig fons de Josep Badosa. Després vaig fit­xar per l’Hos­pi­ta­let i m’entre­nava amb l’Andreu Novakosky a Mataró, fins que vaig entrar al CAR i des de l’any pas­sat em pre­paro amb en Car­les Cas­ti­llejo.

Fins ara no m’ho havia dit ningú, però m’han pas­sat la crònica. Tinc una manera pecu­liar de córrer, gam­bada curta amb molta freqüència i cap tirat cap enda­vant. Una com­pa­nya del New Balance, la Lorena Martín, diu que quan ajupo el cap, activo el turbo, ha, ha.

Sí, de fet vaig estar gai­rebé 80 dies entre­nant-me en alti­tud. He fet tot el que estava a les meves mans per poder ren­dir al millor nivell. També he fet molt d’entre­na­ment de força amb l’Adrián Revi­lla. Es pot dir que he estat més pro­fes­si­o­nal i a vega­des aquests petits detalls mar­quen la pro­gressió dels atle­tes. També he pas­sat per situ­a­ci­ons que no són agra­da­bles, però que ser­vei­xen per apren­dre i evo­lu­ci­o­nar. De fet, en la cursa més difícil m’ha sor­tit la cursa per­fecta. He polit tots els detalls fins a arri­bar a aquesta meda­lla.

Sí, l’entrada al CAR de Sant Cugat va ser un punt d’inflexió. Intento tocar de peus a terra, saber d’on vinc, i les coses que m’han can­viat la vida, tenir-les sem­pre pre­sents.

Ara estic a la 213, però haig de tor­nar a la 313. És un altre objec­tiu. Vaig mar­xar per un pro­blema admi­nis­tra­tiu que hem de resol­dre.

Una mica de des­cans per pre­pa­rar la tem­po­rada a l’aire lliure, amb l’euro­peu per equips a Madrid i el mun­dial de Tòquio al setem­bre com a grans objec­tius.