Esport i política

Jordi Sans i Juan

Director esportiu i de relacions externes de la UFEC. Campió olímpic i campió del món de waterpolo

“Som el paraigua de les federacions”

En els últims anys, juntament amb el president David Moner, s'ha convertit en la cara visible de la influent associació que agrupa les federacions del país

Mai no va deixar de treballar i estudiar mentre jugava a waterpolo

M'agradaria treballar per al govern del país i aplicar les meves pròpies idees per millorar l'esport
A les federacions els han rebaixat les ajudes un 17% i a la UFEC, un 50... Però tots continuarem fent la nostra tasca
No vull semblar immodest, però aquell equip que va quedar campió olímpic és irrepetible

Jordi Sans és un dels millors espor­tis­tes cata­lans de la història. A les files d'un dels millors equips que es recor­den del water­polo mun­dial va tocar el cel tant en els jocs olímpics com en els mun­di­als. Men­tre jugava, però, va seguir una estricta for­mació acadèmica que li ha permès ocu­par diver­sos càrrecs de gestió en alguns clubs. Fa nou anys va arri­bar a la UFEC com a direc­tor espor­tiu i ara també s'encar­rega de les rela­ci­ons exter­nes i el pro­to­col. Ell va pro­po­sar la cre­ació del Zona UFEC, un pro­grama de tele­visió que dóna vida als esports més mino­ri­ta­ris. El bar­ce­loní no amaga, fins i tot, que li agra­da­ria pren­dre deci­si­ons espor­ti­ves dins del govern del país.

L'esport català també està en crisi?

La veri­tat és que, mal­grat tot, va bé. Som un col·lec­tiu immens. A la UFEC tenim 67 fede­ra­ci­ons que englo­ben uns 10.000 clubs i uns tres mili­ons de prac­ti­cants, que van des de l'elit fins als cor­re­dors popu­lars. La situ­ació gene­ral és com­pli­cada, però penso que l'esport és una de les coses bones que sem­pre hem tin­gut en aquest país, que som gent amb com­promís i ini­ci­a­tiva, amb opti­misme, i que ens hem adap­tat a totes les situ­a­ci­ons. Això és el que hem de con­ti­nuar fent.

Però hi ha menys diners per a tot­hom; això s'ha assu­mit?

Sí, és clar. Com diu el pre­si­dent, s'ha de fer el mateix o més, amb menys diners. Aquest 2011 les apor­ta­ci­ons a les fede­ra­ci­ons han dis­minuït un 17% i a la UFEC, un 50%, però això no ens ha impe­dit tre­ba­llar i apli­car els nos­tres pro­gra­mes. Nosal­tres inten­ta­rem esti­rar el màxim per a l'esport, que ajuda a pro­jec­tar la imatge inter­na­ci­o­nal del nos­tre país. Cata­lu­nya és al mapa gràcies als Jocs Olímpics del 1992. Amb tot, sabem que si es fan reta­lla­des en sani­tat és com­pren­si­ble que n'hi hagi en tots els sec­tors.

Des de la UFEC heu hagut de socórrer alguna fede­ració per la crisi?

De fet és la nos­tra feina; som el parai­gua de les fede­ra­ci­ons, per això es va crear la UFEC. La nos­tra missió és aju­dar-les tant econòmica­ment com en tota mena de ser­veis i d'asses­so­ra­ment. Aquest any, només en mate­rial, hem repar­tit 300.000 euros entre les fede­ra­ci­ons.

Us han acu­sat de ser un con­tra­po­der de l'admi­nis­tració...

Sem­pre que hi ha elec­ci­ons ens diuen el mateix. Nosal­tres, però, només som un ens col·labo­ra­dor del govern, mani qui mani. Volem posar les coses més fàcils. Si hi ha alguna cosa que no veiem bé ens hi bara­llem i ho dis­cu­tim, però és millor que ho fem nosal­tres que no pas totes les fede­ra­ci­ons, una per una. Gràcies a la feina d'aquests últims anys tenim la sort de no depen­dre de les sub­ven­ci­ons (repre­sen­ten poc més del 10% del pres­su­post total) i això ens dóna lli­ber­tat per apli­car els nos­tres pro­gra­mes.

Els ingres­sos estan ben con­so­li­dats?

Ges­ti­o­nem set ins­tal·laci­ons arreu de Cata­lu­nya, i també una cor­re­do­ria d'asse­gu­ran­ces, com qual­se­vol altra, espe­ci­a­lit­zada en el món espor­tiu. En tra­iem un bene­fici econòmic, evi­dent­ment, però aquest bene­fici rever­teix en totes les fede­ra­ci­ons. Tenim la sort, a més, que el pre­si­dent (David Moner) pot dedi­car-hi mol­tes hores i fins i tot diners. Tot el que gua­nyem és per tor­nar-ho a l'esport català. Aquest model no el volem només per a nosal­tres, sinó que ani­mem les fede­ra­ci­ons que seguei­xin aquest camí per acon­se­guir ingres­sos, que s'hau­rien de con­si­de­rar ordi­na­ris, a través de les seves ins­tal·laci­ons.

El vos­tre model està con­so­li­dat per al futur, més enllà de les per­so­nes que ara el ges­ti­o­neu?

Volem fer com al Barça, que ara té un equip espec­ta­cu­lar i que con­si­dera que el més impor­tant és la cul­tura del tre­ball per als que vénen de baix. Tots el que entren a la UFEC tenen molt clar què han de fer i quins són els objec­tius. Això ha arre­lat i no es perdrà.

Per­so­nal­ment li agra­da­ria ser-ne el pre­si­dent?

No m'ho he plan­te­jat i no m'ho puc per­me­tre perquè no és un càrrec pro­fes­si­o­nal. Quan l'actual pre­si­dent deci­deixi dei­xar-ho penso que ja n'hi haurà que s'hi pre­sen­ta­ran.

Tinc entès, però, que sí que li agra­da­ria entrar en política...

Aquí estic molt a gust i moti­vadíssim, perquè hi ha molta feina, però vol­dria ser al govern per una raó, perquè és des d'allà que es poden can­viar real­ment les coses.

Com ara qui­nes?

Sóc un entu­si­asta, per exem­ple, de la llei de mece­natge que tenen a Itàlia. Les empre­ses i els par­ti­cu­lars poden des­gra­var tots els diners que inver­tei­xen en l'esport, a banda de pro­mo­ci­o­nar-se públi­ca­ment. Això ha faci­li­tat que un empre­sari hagi con­ver­tit el Recco en el millor equip del món de water­polo, una cosa impen­sa­ble a Cata­lu­nya. També m'agra­da­ria dis­cu­tir mol­tes altres coses, com ara l'esport a l'escola, la inte­gració dels espor­tis­tes a la vida pro­fes­si­o­nal, etc.

Amb menys diners, qui­nes han de ser les pri­o­ri­tats de les fede­ra­ci­ons?

Que puguin con­ti­nuar fent la com­pe­tició i la pro­moció. Quan es parla de polítiques soci­als hem de tenir clar que l'esport és una de les polítiques soci­als més relle­vants. Tota la mai­nada que està fent esport és mai­nada que no és a casa con­nec­tada a inter­net o pel car­rer sense saber què fer. L'esport, a més, ens dóna uns valors per a la vida que nosal­tres hem de defen­sar.

Com ara la capa­ci­tat de sacri­fici?

Total­ment. La cul­tura de l'esforç és cada vegada més com­pli­cada de fer enten­dre, per molt que nosal­tres ens hi esfor­cem, però no només la dels nens, sinó la dels pares, que són fona­men­tals en l'edu­cació dels fills.

Ho diu per experiència per­so­nal?

Sí, evi­dent­ment. Si jo vaig poder ser campió olímpic i campió del món va ser gràcies als pares, perquè eren ells els que es lle­va­ven amb mi a les sis del matí per por­tar-me a la pis­cina quan tenia 10 anys. Eren ells els que venien a bus­car-me a l'escola i em por­ta­ven a la pis­cina. Els caps de set­mana, a més, eren al meu cos­tat pas­sant calor en qual­se­vol pis­cina en comp­tes de fer altres coses. Si no hagués estat per això jo no hau­ria con­ti­nuat fent esport. Quan era jove només tenia dues o tres pos­si­bi­li­tats: mirar TVE, anar al car­rer a jugar a pilota o anar a la pis­cina, que és on vaig aca­bar. Ara hi ha 40 canals de tele­visió, la Play Sta­tion, el DVD, inter­net i mil coses més. Als pares, a més, cada vegada els costa més lle­var-se els caps de set­mana a les set del matí per aga­far el cotxe i por­tar el noi, per exem­ple, a Rubí a jugar a bàsquet.

Com s'ha d'enca­rar la tran­sició de la vida espor­tiva a la vida pro­fes­si­o­nal?

El camí de la vida l'escull cadascú, lògica­ment, però hi ha coses que s'han de can­viar. Amb 14 anys, per exem­ple, era a la selecció espa­nyola juve­nil i amb 15, a l'abso­luta; i encara em sus­pe­nien l'edu­cació física perquè quan hi havia l'exa­men era fora.

Com s'ho va fer?

Als 24 anys em vaig haver de plan­te­jar què havia de fer amb el meu futur, si hi havia vida més enllà del water­polo. Com a estu­di­ant vaig poder fer la for­mació pro­fes­si­o­nal d'admi­nis­tra­tiu. Quan vaig fit­xar pel Medi­ter­rani vaig dema­nar-los feina i ho vaig com­pa­gi­nar durant uns anys. El 1996 em van dema­nar que fos el gerent, però això m'obli­gava a fer jor­nada com­pleta i jo encara aspi­rava a jugar els meus cin­quens Jocs Olímpics i durant qua­tre anys vaig dei­xar la feina i em vaig dedi­car a jugar men­tre estu­di­ava direcció d'empre­ses, direcció comer­cial i anglès. Per arri­bar fins aquí és molt impor­tant que els clubs i els entre­na­dors facin de tutors. Això vol dir que no només s'ha d'ense­nyar un esport con­cret, sinó també el que hi ha més enllà. S'ha de posar faci­li­tats de tota mena als espor­tis­tes que vul­guin estu­diar, ja sigui hos­ta­le­ria, informàtica o turisme.

I l'admi­nis­tració, què hi pot fer?

No pot dei­xar pen­jats espor­tis­tes que han donat el màxim pel seu país. Se'ls ha d'inten­tar aju­dar. No ens podem que­dar amb el sis­tema de beques ADO; pre­fe­ri­ria que aques­tes empre­ses tin­gues­sin un pro­grama per inse­rir labo­ral­ment aquells espor­tis­tes que hagin arri­bat a dalt de tot, que hagin asso­lit l'excel·lència. A Itàlia, per exem­ple, molts aca­ben de bom­bers i a Rússia, a l'exèrcit. A par­tir d'aquí tot­hom seria lliure d'aga­far el seu camí, però almenys sabrien que dis­po­sen d'una sor­tida.

A Cata­lu­nya, com que som tan espe­ci­als, tenim un altre front obert, el de les selec­ci­ons. Com ho arre­glem això?

Per qüesti­ons diver­ses, legals i de la nor­ma­tiva del COI, sabem que és invi­a­ble que als esports de més pes hi pugui haver selec­ci­ons ofi­ci­als. Més que les cos­te­lla­des, que a algú li poden sem­blar bé, crec que hauríem d'avançar cap a la fórmula del cam­pi­o­nat d'Europa de regi­ons amb Cata­lu­nya. En alguns casos ha fun­ci­o­nat. Per­so­nal­ment tam­poc no em sem­bla bé l'acti­tud dels que cre­uen que els direc­tius no han d'anar a fer-hi res, a Madrid. Poden exer­cir influència de tota mena i fer més fàcil en el futur la par­ti­ci­pació de Cata­lu­nya en cam­pi­o­nats ofi­ci­als.

Cata­lu­nya és plena de cam­pi­ons, però no es pot negar que hi ha un pro­blema de visu­a­lit­zació d'aquests èxits...

Els ges­tos simbòlics són impor­tants però cos­ten molt. Ja vaig expli­car el que em va pas­sar per­so­nal­ment després de cele­brar amb la senyera el títol olímpic del 1996. Un alt càrrec em va tru­car per recri­mi­nar-me el gest. Nosal­tres tenim la sort que no tenim enveja dels altres però la mala sort que els altres sí que tenen enveja de nosal­tres. Quan vam gua­nyar el mun­dial un com­pany va pujar al podi amb la ban­dera espa­nyola i mai de la vida se m'hau­ria acu­dit dir-li res. Quan vaig ser campió olímpic amb la selecció espa­nyola també vaig plo­rar perquè era un somni pel qual havíem estat tre­ba­llant amb uns com­panys durant qua­tre anys. N'hi havia que em deien que, si era tan cata­la­nista, com és que plo­rava, però en moments com aquell des­lligo la política de l'esport.

Aquell equip de water­polo, amb Manel Esti­arte i com­pa­nyia és irre­pe­ti­ble?

No vull pecar d'immodèstia, però entre el 1991 i el 2001 el bloc que teníem va gua­nyar meda­lla cada any en alguna de les com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals (Jocs Olímpics, mun­dial i euro­peu). El talent de vega­des sor­geix. És una cosa que encara que la tre­ba­llis molt de vega­des no apa­reix. Ara la selecció espa­nyola, com sem­pre far­cida de cata­lans, es manté fa temps entre les cinc millors del món i hi ha una dada interes­sant, que per pri­mer cop un equip júnior ha acon­se­guit una meda­lla en un mun­dial.

I les noies també van cap amunt?

Quan jo jugava, no n'hi havia pràcti­ca­ment cap que ho fes i ara tenim el Saba­dell, que és campió d'Europa. S'ha fet un tre­ball admi­ra­ble.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)