Esport i política

La dependència

L'esport català és des de sempre una gran mina de medalles per al COE en els Jocs Olímpics, però de les 28 federacions espanyoles d'esports olímpics d'estiu, només una té el president català

Als Jocs Olímpics de Lon­dres més de la mei­tat de les meda­lles obtin­gu­des pel COE (9 de 17) tenien un inequívoc ADN català, sigui per ori­gen o per for­mació. Alguns podeu con­si­de­rar que això va ser casu­a­li­tat. Tras­lla­dem-nos, doncs, a les edi­ci­ons ante­ri­ors dels Jocs Olímpics. A Pequín van ser 9 de 18; a Ate­nes, 9 de 19; a Syd­ney, 5 d'11, a Atlanta, 9 de 17, i a Bar­ce­lona, 10 de 22. Així doncs, pel cap baix, Cata­lu­nya dóna a l'Estat espa­nyol la mei­tat dels seus èxits olímpics. Però qui mana de veri­tat al COE i, de retruc, a les fede­ra­ci­ons espa­nyo­les? Després que s'hagin fet elec­ci­ons els últims mesos en gai­rebé totes les fede­ra­ci­ons dels esports olímpics (falta l'hand­bol i el pen­tatló modern) només un dels pre­si­dents és català: San­ti­ago Deó, que porta les reg­nes en un esport que bàsica­ment es con­cen­tra a Ter­rassa, l'hoquei sobre herba.

Per a un diri­gent català arri­bar al poder en una fede­ració espa­nyola –de ganes no n'han fal­tat mai– sol ser una missió gai­rebé impos­si­ble. Les vota­ci­ons, a més, no solen ser mai repre­sen­ta­ti­ves de l'acti­vi­tat de la fede­ració en un ter­ri­tori con­cret. Els esta­tuts de les diver­ses fede­ra­ci­ons espa­nyo­les, impo­sa­des per la llei de l'esport espa­nyola, regu­len que són els mem­bres de l'assem­blea gene­ral els que trien el pre­si­dent. En aquesta assem­blea cadas­cun dels pre­si­dents de les fede­ra­ci­ons autonòmiques té, per exem­ple, només un vot, tin­guin deu llicències o deu mil. A l'assem­blea també hi sol haver clubs, espor­tis­tes i àrbi­tres, que en aquest cas sí que són més repre­sen­ta­tius de l'acti­vi­tat real de cada ter­ri­tori de l'Estat. Però s'ha pro­vat que una fede­ració cata­lana és incapaç d'impo­sar un can­di­dat propi encara que tots els seus repre­sen­tants votin en bloc. Va pas­sar el 2008 en les polèmiques elec­ci­ons a la Fede­ració Espa­nyola de Natació, un dels esports que Cata­lu­nya domina en la com­pe­tició en totes les seves moda­li­tats. Lluís Bes­tit, amb el suport dels assem­bleis­tes cata­lans, va arri­bar fins als 48 vots men­tre que el madri­leny Fer­nando Car­pena es va dedi­car a obte­nir suports de l'anti­ca­ta­la­nisme (espor­ti­va­ment par­lant, és clar), i en va obte­nir 49. Bes­tit s'hi va tor­nar a pre­sen­tar el 2012 i Car­pena, amb els res­sorts de poder molt més ben fal­cats, va gua­nyar per una àmplia majo­ria. Amb tot, no va tenir pie­tat amb els opo­si­tors, per exem­ple Anna Tarrés i Andrea Fuen­tes, que va ser mar­cada per haver votat Bes­tit.

L'últim exem­ple va ser el de l'assalt a la fede­ració de ten­nis –l'única que encara té la seu a Bar­ce­lona– de l'exe­cu­tiu de Pepsico John Rigau, un nou­vin­gut en la política espor­tiva. L'andalús José Luis Escañuela, que viu –i molt bé– del sou que cobra de la fede­ració va veure en perill la pol­trona i va mani­o­brar de manera maquiavèl·lica per can­viar la com­po­sició de l'assem­blea reta­llant la repre­sen­tació de les fede­ra­ci­ons ter­ri­to­ri­als que havien anun­ciat el seu suport al pre­si­den­ci­a­ble català. Escañuela, a més, va con­vo­car les elec­ci­ons un dijous a la nit per fax i va situar la votació per ele­gir els assem­ble­a­ris el dia de Sant Esteve, fes­tiu a Cata­lu­nya, i a València, quan abans sem­pre s'havia rea­lit­zat a Cata­lu­nya. Rigau es va reti­rar de les elec­ci­ons adme­tent la seva impotència. “Tinc la sen­sació que estic immers en un procés elec­to­ral en què no se m'ha permès com­pe­tir en igual­tat de con­di­ci­ons.” A la Fede­ració Espa­nyola de Ten­nis 36.000 llicències de les 110.000 (una ter­cera part) que hi ha com­pu­ta­des són de juga­dors cata­lans, però des del 2004, amb la victòria elec­to­ral del madri­leny Pedro Muñoz, que la pre­sidència no tan sols està a mans fora­nes, sinó que el mal­trac­ta­ment econòmic a la fede­ració cata­lana, denun­ciat per l'actual pre­si­dent (Joan Navarro), ha arri­bat a un límit insos­te­ni­ble.

La situ­ació en altres esports també és alar­mant. En atle­tisme, la fede­ració està regida per l'empe­ra­dor José María Odri­o­zola, que el 2012 va començar el seu setè man­dat. Se suposa que l'últim. Any rere any, la fede­ració cata­lana mos­tra el seu orgull per ser hono­rada amb els millors resul­tats espor­tius, però en l'última junta nome­nada per Odri­o­zola només hi figura el pre­si­dent de la cata­lana (Joan Villu­en­das), que es va dedi­car a agru­par suports del país a Odri­o­zola i va ser pre­miat amb una vice­pre­sidència, el càrrec que més diri­gents cata­lans ocu­pen.

‘La roja'

La més gran fede­ració espa­nyola, és la de fut­bol, amb el tot­po­derós Ángel Villar –el 2012 va començar el setè man­dat– com a gover­nant abso­lut. L'assem­blea gene­ral és gegan­tina, amb 180 com­po­nents, però la repre­sen­tació cata­lana amb prou fei­nes arriba a la dot­zena de mem­bres. Al ter­reny de joc, en canvi, juga­dors com Piqué, Puyol, Alba, Bus­quets, Xavi i Cesc han estat deter­mi­nants en els últims èxits de la roja.

Una altra selecció espa­nyola amb grans èxits és la de bàsquet. A Anda­lu­sia es vana­glo­rien de tenir cinc dels 25 mem­bres a la junta, entre ells el pre­si­dent José Luis Sáez, però a diferència del par­quet on els ger­mans Gasol, Navarro, Ricky, Rudy i com­pa­nyia mar­quen la diferència, als des­pat­xos és impos­si­ble gua­nyar par­tits amb tan pocs juga­dors i tan poc deci­sius. Només Joan Fa, pre­si­dent de la cata­lana hi és repre­sen­tat.

Per aca­bar, un últim exem­ple. Espa­nya va gua­nyar fa uns dies el mun­dial d'hand­bol amb set cata­lans en l'equip. El pre­si­dent de la fede­ració, Juan de Dios Román, no seguirà en el càrrec i el vice­pre­si­dent pri­mer és Tomàs Moral, pre­si­dent de la cata­lana, que podria ser per­fec­ta­ment el seu delfí i que pro­ba­ble­ment donarà suport al madri­leny José Javier Hom­bra­dos. La seva con­dició (de català, és clar) pro­ba­ble­ment l'ha dei­xat fora de com­bat abans de començar la cam­pa­nya.

LA DIFERÈNCIA

Els esportistes catalans són decisius, però els directius fa temps que no
Els candidats catalans tenen les de perdre en les conteses electorals

Presidents “polítics”

Per a l'esport català en les federacions no olímpiques la situació no és gaire millor que en les altres, tot i que hi ha la remarcable excepció d'Àngel Viladoms, president de la Federació Espanyola de Motociclisme. Un altre cas digne d'estudi és el de les federacions estatals que van viure en la seva pròpia carn una rebel·lió catalana en forma de petició de reconeixement internacional. El cas més conegut és el de la federació de patinatge, creada el 1954 per Joan Antoni Samaranch i que ha estat un organisme històricament a mans catalanes. L'últim president català, Antoni Martra, va ser obligat a plegar pel CSD en descobrir-se el reconeixement de la federació catalana per part de la internacional, tot i que ell s'hi va oposar. Des de llavors, s'ha imposat un president espanyol (Enrique García Raposo i Carmelo Paniagua) per una qüestió política perquè de directius catalans amb responsabilitat en l'organisme n'hi ha de sobres. En l'últim canvi de poder a la Federació Espanyola de Rugbi hi van participar diversos dirigents catalans, encapçalats per l'exjugador internacional Sergi Loughney, que estratègicament es va situar de número 2 per no perjudicar les possibilitats del presidenciable, Javier González Cacho. La nova junta manté la seva intransigència respecte al reconeixement de la federació catalana.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)