Campionat d'Europa de natació
1962
Amb denominació d'origen
MIQUEL TORRES · El sabadellenc, primer medallista internacional, va representar el senyal que van donar els clubs catalans sobre la seva futura preeminència absoluta en la natació espanyola, òrfena de grans figures durant dècades
Les dificultats “Com que no teníem piscina de 50 m durant molt temps em vaig entrenar en una bassa de Rellinars”
Miquel Torres és ara el president del CN Sabadell i fa anys que es dedica a la gestió esportiva. El 1992 va ser un personatge clau en el comitè organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona, ja que va ser el responsable no només de les proves de natació, sinó d'esports com l'handbol i la vela. Ara bé, el seu nom està associat a una gesta històrica que va canviar la cara a un dels grans esports amateurs de Catalunya, la natació. L'estiu del 1962, en el campionat d'Europa de Leipzig, quan en aquest país encara es vivia en blanc i negre, Torres va ser el primer nedador català (i per força, espanyol) a pujar al podi en un gran campionat internacional. Va ser segon en la seva gran prova, els 1.500 m i no va guanyar per ben poc, segons recorda ell mateix.
“L'aigua a Leipzig era verdosa; en les eliminatòries vaig ser el primer europeu a baixar dels 18 minuts i nedava pel carrer quatre. Tenia dos grans rivals, l'anglès Richard Champion (al carrer 1) i l'hongarès Jozsef Kantona, que nedava al costat. Jo sempre anava de menys a més. A Champion el tenia controlat, però com que l'aigua era fosca recordo que a Kantona no el veia bé i se'm va escapar massa. En els últims 300 m vaig atrapar Champion, però l'hongarès ja era massa lluny.” Amb tot, el català va rebaixar el seu rècord (17:55.6) i es va fer un nom en la natació internacional. Però arribar fins aquí no va ser un camí de roses.
Els pares de Torres el van apuntar amb els seus germans al CN Sabadell el 1955 amb la intenció que aprengués a nedar, allà va conèixer quatre anys després l'home que li canviaria la vida: l'entrenador holandès Kees Oudigeest, contractat pel club per fer funcionar la piscina de 25 m inaugurada aquell any. Oudigeest, en veure les prestacions de Torres, va saber instantàniament que tenia un diamant en brut a les mans. En pocs mesos el va convertir en un olímpic. Va anar a Roma amb 14 anys amb alguns rècords catalans i espanyols a la butxaca. Amb tot, a Sabadell, hi havia un problema. Sense piscina de 50 m era gairebé impossible entrenar-se amb garanties per a les grans competicions internacionals. Torres recorda com ho van resoldre. “Primer anava a Terrassa, però era un drama perquè només ens deixaven la seva piscina de 4 a 6 de la matinada i m'havia d'aixecar a una hora indecent; recordo que em trobava al tren tots els nois que anaven de gresca i es pensaven que era un d'ells. Quan em preguntaven on anava i els ho explicava, no s'ho podien creure.” Tant l'entrenador com el nedador van entendre que calia un canvi i van buscar una solució més radical: “Vam trobar una bassa per regar a Rellinars. En Kees va comptar amb les passes que més o menys feia 50 m i durant molt temps vam entrenar-hi.” En les seves primeres aparicions internacionals el que més va sorprendre als seus rivals era que Torres era capaç de completar els 1.500 m fent la tombarella sota l'aigua en cada gir. “Hi havia la idea que en una distància tan llarga perdies molta energia girant així i els nedadors simplement tocaven la paret i prou. A partir de llavors tothom va començar a fer-ho com jo”, explica Torres, que a partir del 1966 ja es va poder entrenar a temps complet a la piscina de 50 m que va inaugurar el CN Sabadell.
La diferència entre la natació d'aquells anys i l'actual era evident, com recorda ell mateix. “Uns dies després de l'europeu vaig anar a jugar amb l'equip de waterpolo el campionat d'Espanya.” Amb Kantona, que va ser sempre el meu gran rival, recordo també un partit de waterpolo Espanya-Hongria en què vam fer l'arrancada inicial per veure qui es quedava la pilota i jo vaig ser més ràpid i la premsa hongaresa va parlar de la meva petita revenja.”
L'èxit de Torres va arribar en un moment en què Catalunya monopolitzava la natació en l'àmbit estatal. “Nosaltres parlàvem de les tres C (Catalunya, Castella –per Madrid– i Canàries), però és veritat que els nuclis forts estaven aquí; la situació amb el temps ha canviat i ho prefereixo així, perquè amb la competència tots hem millorat”, admet l'actual president del CN Sabadell, un club que tot i la crisi va aconseguir enviar 16 esportistes als Jocs Olímpics de Londres. “Cap club del món pot presumir d'una cosa així; vaig fer un temps d'entrenador a Canàries, però tota la vida m'he considerat d'aquest club i tot i que tenim dificultats ens en sortirem gràcies a la nostra massa social”, afegeix.
La trajectòria de Torres en la natació també el va portar als Jocs Olímpics de Tòquio –“em vaig quedar fora de la final per una dècima”– i als de Mèxici li va permetre pujar al capdamunt del podi en els Jocs del Mediterrani del 1963, així com ser nomenat nedador europeu de l'any el 1965. Als anys 70 va fer d'entrenador i després va exercir els càrrecs de director tècnic de la federació espanyola i la catalana: “He fet tots els papers de l'auca, però l'experiència més rellevant en l'àmbit personal és la que vaig viure en els Jocs de Barcelona.”
Un esport petit
Torres reconeix que tot i la millora de la natació ni Catalunya ni Espanya han aconseguit acostar-se a les grans potències anglosaxones, als països de l'est ni tampoc a Itàlia i França. “Tothom progressa i aquí ens ha costat molt treure nedadors que puguin triomfar en els campionats internacionals. Parlem, a més, d'un esport amb poc ressò mediàtic i poques ajudes, si exceptuem els Jocs de Barcelona”, analitza l'antic nedador.
I després en vindrien més...
Torres va ser el precursor de tot un seguit d'èxits internacionals de la natació catalana, que tot i que arribarien amb comptagotes serien cada vegada més freqüents. En l'europeu d'Utrecht del 1966, el mateix Torres es va quedar a un pam de la medalla de bronze, però qui es va estrenar al podi va ser Jaume Monzó, un nedador del CN Montjuïc especialista en esquena.
El 1970, en l'europeu organitzat a Barcelona, arribaria l'explosió del reusenc Santiago Esteva, campionat en què seria bronze en els 400 i els 1.500 m lliure i plata en els 100 i els 100 m esquena. Va coincidir amb Torres en els seus últims anys com a nedador al CN Sabadell (1969-1970) i va ser el primer esportista del país becat als Estats Units, on va conèixer, entre d'altres, el llegendari Mark Spitz. A partir dels Jocs Olímpics de Barcelona, tot i que Catalunya no es pot considerar una potència mundial de la natació, els resultats dels nostres representants han anat millorant fins a arribar a la situació actual amb realitats com la doble medallista olímpica Mireia Belmonte, Aschwin Wildeboer i Erika Villaécija i promeses com Judit Ignacio, Marina Garcia i Clàudia Dasca, entre molts d'altres. La tendència dels clubs a potenciar els equips de waterpolo també ha dificultat la tasca de trobar grans figures, però ha donat, en canvi, uns resultats extraordinaris en la modalitat d'equips. La selecció espanyola va arribar a ser campiona olímpica (1996) i del món (1998) amb equips formats majoritàriament per jugadors catalans.