Campionat del món de cros
1976/1977
Avançada en el temps
carme valero · Els títols mundials de cros de la sabadellenca van transcendir el terreny esportiu en una època en què la vinculació de la dona amb l'esport era un tema tabú a l'Estat incomprensió · La catalana va haver de superar el menysteniment de federatius espanyols
La catalana es va erigir en tota una referència en la lluita per la igualtat entre els homes i les dones en l'atletisme
Avui dia, i més després dels Jocs Olímpics de Londres, és habitual parlar de les gestes de les esportistes femenines tant en l'àmbit català com en l'espanyol. Fa quatre dècades i acabats de sortir d'una dictadura, però, l'esport femení a l'Estat espanyol era gairebé un tema tabú. Així, el títol mundial de cros de Carme Valero, un 28 de febrer de 1976 a la població gal·lesa de Chepstow, va ser una fita que va transcendir el vessant estrictament esportiu. Totes les mirades estaven centrades en Mariano Haro, el gran referent de l'atletisme estatal, però una jove sabadellenca de 20 anys va trencar tots els pronòstics i va assolir una fita per començar a esberlar moltes de les barreres que encara encotillaven l'esport femení. El fondista de Palència ja havia començat la davallada de la seva carrera esportiva i no va poder passar de l'onzena posició, mentre que la gesta de Valero va provocar un gran rebombori mediàtic. Fa un temps, Valero recordava a El 9 Esportiu que en aquella època les diferències de tracte entre l'esport masculí i el femení eren “abismals”. De fet, l'atleta catalana va aconseguir un premi de 100.000 pessetes pel seu títol mundial, mentre que la federació en tenia previst un d'un milió en el cas que Haro hagués pujat al podi.
Valero ja havia estat tercera en el mundial de cros de Rabat (Marroc), el 1975, tot i així no figurava en el cartell de grans favorites: “Això em va facilitar la feina, perquè no rebia cap marcatge especial i tenia plena llibertat de moviments.” En el seu interior la corredora sabadellenca pensava en el títol, però no era de les que els agradava parlar abans d'hora. Durant la inspecció del circuit, tenia la mania de marcar sempre com a referència l'últim quilòmetre de la prova. “En aquest punt és on s'havia d'atacar, al marge de com anés de forces”, explica. En el primer tram marxaven en grup a un ritme de 3 minuts el quilòmetre. Al pas per l'última referència, només la soviètica Tatiana Kazankina i la italiana Gabriela Dorio estaven al costat de Valero i, tal com havia previst, va sorprendre les seves rivals amb un atac sostingut: “Vaig veure que no em seguien i ja no vaig tenir problemes per arribar destacada a la línia de meta.” La catalana va avantatjar en 19,6 segons Kazankina i en 36,6 a Dorio.
“Culgrosses i mamelludes”
Carme Valero podria explicar mil i una anècdotes de la incomprensió i el menysteniment que havien de suportar pel fet de practicar esport. I el que és més greu, a vegades provinents de la mateixa Federació Espanyola d'Atletisme. A Chepstow mateix, el responsable del sector de fons, Julio Bravo, va fer una reunió tècnica per repartir dorsals i avaluar les característiques del circuit abans de la prova. Era un hipòdrom, amb un perfil força pla i amb algun obstacle artificial per trencar el ritme de la cursa. Bravo va repassar fil per randa tots els detalls amb cadascun dels components de l'equip masculí i a última hora es va recordar de les noies. “Ui! Parlem ara una mica amb les noies. Total, no fareu res, sou totes unes culgrosses i unes mamelludes”, va etzibar. El dia de la cursa, Valero no va desaprofitar l'oportunitat de deixar aquest personatge en evidència: “Quan ja afrontava els últims 300 metres vaig veure que Bravo m'animava i em deia «molt bé, molt bé, Carme». Com que tenia molta diferència respecte a les meves rivals, em vaig aturar just davant seu i li vaig dir: «Com que culgrosses i mamelludes, eh? Ja parlarem, ja». I vaig reprendre la cursa i vaig guanyar la prova.”
L'atleta catalana es va erigir en tota una referència en la lluita per la igualtat entre els homes i les dones en l'atletisme. Una actitud que li va comportar nombroses sancions federatives. “Vaig viure en primera persona aquest procés i estic segura que gràcies a les meves contínues reivindicacions vaig contribuir al canvi.” Un altre cavall de batalla que va haver de superar la jove corredora sabadellenca va ser el de la indumentària: “Em deien porca i coses més gruixudes perquè competia amb unes calcetes esportives, quan a l'estranger tothom les feia servir. En Josep Molins em feia entrenar amb xandall i amb uns bombatxos tant a l'hivern com a l'estiu.” En resum, un munt d'experiències que ara semblen extemporànies, però fa quatre dècades eren, per desgràcia, el pa de cada dia.”
Al marge de les peripècies a l'hora d'entrenar-se i de competir, Valero era una fora de sèrie, i el 1977 va revalidar el títol mundial de cros a Düsseldorf. Aquesta vegada no ho va tenir tan fàcil. No era cap desconeguda, i totes les rivals van estar molt més alerta a tots els seus moviments. La sabadellenca es va tornar a escapar en l'últim quilòmetre, però la soviètica Liudmila Bragina va reaccionar i va anar retallant diferències fins a acostar-se perillosament al primer lloc. Al final, però, no hi va ser a temps. La soviètica Giana Romanova va completar el podi.
Acabada la seva etapa atlètica, Valero es va implicar en diverses activitats a Sabadell. Era la seva manera de tornar a la societat tot el que l'esport li havia donat. En l'anterior directiva del CN Sabadell (2003-2011), va exercir de vicepresidenta i de responsable de l'àrea esportiva. D'altra banda, el 2008, avalada pel llegendari Tomàs Barris, va presentar la seva candidatura a la presidència de la Federació Catalana d'Atletisme. Romà Cuyàs, però, va guanyar a les urnes i va afrontar el seu tercer i últim mandat com a cap visible de l'atletisme català.