Ser els millors a Portugal

Gols deci­sius

El mateix Lina­res, amb tres gols, va ser un dels màxims gole­ja­dors de l'euro­peu, i pràcti­ca­ment tots van ser deci­sius. L'un, el ja comen­tat con­tra Por­tu­gal en les semi­fi­nals; i l'altre, el gol que cer­ti­fi­cava l'empat con­tra Sèrbia en la segona fase de la jor­nada de grups. Sense aquest gol, Espa­nya hau­ria que­dat segona i s'hau­ria vist les cares en les semi­fi­nals con­tra Itàlia, i la història ben bé hau­ria pogut ser una altra de molt dife­rent. Una altra diana deci­siva és la que va acon­se­guir Javi Rodríguez, que va mar­car el ter­cer i últim gol de la final –l'únic que va acon­se­guir en tot el tor­neig–, que gai­rebé sen­ten­ci­ava el matx a favor dels espa­nyols. Només Feller, el por­ter italià, va acon­se­guir escurçar distàncies a deu minuts del final mar­cant l'1-3 defi­ni­tiu, però no n'hi va haver prou. Una bona defensa espa­nyola en la recta final del par­tit va aca­bar de cer­ti­fi­car la victòria. Per la seva banda, Jordi Tor­ras va acon­se­guir el quart gol en la gole­jada a Ucraïna (6-2) en la pri­mera jor­nada de la fase de grups. Amb aquest títol, la selecció espa­nyola va acon­se­guir lluir un pal­marès d'autèntic escàndol. Cam­pi­ona d'Europa per quarta vegada en la seva història (1996, 2001, 2005 i 2007), a banda de ser la vigent cam­pi­ona del món. Eren, en total, cinc finals con­se­cu­ti­ves can­tant la mítica cançó de Queen We are the cham­pi­ons. Tot va començar a Gua­te­mala l'any 2000, quan la selecció va vèncer la tot­po­de­rosa Bra­sil per 4-3. A par­tir d'aquí, sem­pre que havia arri­bat a la final, va sen­tir l'himne des de l'esglaó més alt del podi: or euro­peu a Mos­cou 2001 (2-1 con­tra Ucraïna), or en el mun­dial 2004 a Tai­pei (2-1 con­tra Itàlia), or en l'Euro­copa d'Ostrava 2005 (2-1 con­tra Rússia) i, final­ment, l'or con­ti­nen­tal a Por­tu­gal. Pel camí, Espa­nya només va per­dre l'euro­peu del 2003, quan va caure en les semi­fi­nals del tor­neig.

Camí difícil, tor­neig impe­ca­ble

Per gua­nyar l'Euro­copa a Por­tu­gal no va tenir un camí de roses. En la fase de grups es va des­fer amb solvència d'Ucraïna (6-2), però va empa­tar en la segona jor­nada con­tra Sèrbia (1-1). L'empat in extre­mis dels ser­bis va obli­gar el con­junt espa­nyol a gole­jar Rússia (1-4) per acon­se­guir la pri­mera posició del grup, amb set punts, cer­ti­fi­cant el seu accés a les semi­fi­nals, en les quals se les va veure amb els amfi­tri­ons. Aquest va ser el par­tit més com­pli­cat de tota la com­pe­tició. Espa­nya va acon­se­guir la gesta d'empa­tar un 2-0 en con­tra quan fal­ta­ven poc menys de cinc minuts per al final. Daniel i Andreu Lina­res obli­ga­ven a anar a la lote­ria dels penals per deci­dir qui pas­sa­ria a la final. La victòria per 4-3 va cer­ti­fi­car l'accés. En la final, Espa­nya es va haver d'enfron­tar amb Itàlia, que es va des­fer de Rússia (2-0) en les semi­fi­nals. La final con­tra Itàlia, lluny del pati­ment que van supo­sar els par­tits con­tra Sèrbia o Por­tu­gal, va tenir un domi­na­dor clar: Espa­nya. Els gols de Mar­celo, Daniel i Javi Rodríguez cer­ti­fi­ca­ven una victòria que, tot i que el por­ter italià Feller escurçava diferències a més de deu minuts per al final, en cap moment es va veure en perill. La selecció espa­nyola va gua­nyar amb solvència i no va patir pel títol, tot i la insistència en els últims minuts d'Itàlia per escurçar la diferència en el resul­tat. Així doncs, els juga­dors cata­lans es van eri­gir en peces molt impor­tants dins l'entra­mat tàctic del com­bi­nat espa­nyol, i van par­ti­ci­par de manera activa en el tri­omf final. El seu pes a l'equip va ser deci­siu i no es con­cep un període tan prolífic de títols sense la presència d'aquests juga­dors. La seva apor­tació es va veure recom­pen­sada en forma de victòries, uns fruits que va reco­llir, de manera meres­cuda, la selecció espa­nyola. El seu talent, com­bi­nat amb l'esforç, els ha reser­vat un lloc en la història d'aquest esport.