Jordi Llopart, el pioner

Moisès Llo­part, el pare i entre­na­dor del campió i de Josep Marín, va ser el gran artífex del salt enda­vant de la marxa

La victòria de Jordi Llo­part a l'estadi Rosicky de Praga és d'aque­lles ges­tes que for­men part dels capítols impres­cin­di­bles de la història de l'esport en gene­ral i de l'atle­tisme català en par­ti­cu­lar. La meda­lla d'or en els 50 km marxa del cam­pi­o­nat d'Europa va mar­car un punt d'inflexió en la tra­jectòria atlètica del país. Van haver de pas­sar dotze edi­ci­ons perquè un atleta català, i també del con­junt de la selecció espa­nyola, pugés al podi de l'euro­peu. “Vaig ser el pri­mer”, li agrada recor­dar al mar­xa­dor del Prat de Llo­bre­gat, que evi­dent­ment es va con­ver­tir en el pri­mer atleta català en acon­se­guir una meda­lla en una gran cita inter­na­ci­o­nal a l'aire lliure. Ante­ri­or­ment, altres cor­re­dors històrics del mig fons i fons havien dei­xat empremta (Anto­nio Amorós, Tomàs Bar­ris i Josep Molins), entre les edi­ci­ons del 1954 i el 1962, però el millor resul­tat no va arri­bar fins a Roma 1974, amb el setè lloc de Carme Valero (1.500 m), una altra de les pio­ne­res de l'atle­tisme català. En el mateix euro­peu de Praga, cal remar­car la cin­quena posició de Josep Marín en els 20 km marxa, una gran actu­ació que va que­dar eclip­sada per l'èxit de Llo­part. Des d'aquell cam­pi­o­nat, amb l'excepció d'Hèlsinki el 2012, sem­pre hi hagut algun català en els podis de la com­pe­tició con­ti­nen­tal.

Llo­part arri­bava a Praga després d'una con­cen­tració a Mèxic, on s'havia estat entre­nant, jun­ta­ment amb Josep Marín, a les ordres del polonès Jerzy Huess­be­ler, tota una ins­ti­tució en aque­lla època. El futur campió es va mos­trar des de l'inici com a gran domi­na­dor de la prova i va espe­rar el moment oportú per donar el cop de gràcia. A la línia de sor­tida, a més de Llo­part, també hi figu­ra­ven els cata­lans Marín i Agustí Jorba, el gran refe­rent abans de la irrupció de les dues estre­lles del Prat de Llo­bre­gat. Marín va pagar el des­gast de la prova dels 20 km, dis­pu­tada tres dies abans i tant ell mateix com Jorba van optar per la reti­rada. El punt cul­mi­nant de la cursa va ser pas­sat el quilòmetre 40, en què Llo­part va pren­dre el coman­da­ment amb l'italià San­dro Bellucci i van obrir una diferència de 50 segons sobre el soviètic Ben­ja­min Sol­da­tenko, el gran favo­rit. Pocs quilòmetres més enda­vant, l'espe­ci­a­lista transalpí tam­poc no va poder man­te­nir el ritme i el català va anar incre­men­tant pro­gres­si­va­ment el seu avan­tatge. Així, va arri­bar com a gran tri­om­fa­dor a l'estadi de Rosicky amb un espec­ta­cu­lar regis­tre de 3h53:29, que esmi­co­lava el seu rècord esta­tal (4h01:37) i supo­sava la cin­quena marca mun­dial. El segon lloc va ser per a Ben­ja­min Sol­da­tenko (3h55:12) i el ter­cer per al polonès Jan Ornoch (3h55:15). L'italià Bellucci, per la seva banda, es va enfon­sar i es va endar­re­rir fins a la setena posició. L'èxit de Llo­part va tenir un gran ressò en tots els mit­jans de comu­ni­cació esta­tals de l'època, que poques vega­des des­ti­na­ven l'espai a l'atle­tisme.

Només cre­uar la línia de meta, Llo­part va tenir un pen­sa­ment per al seu pare, Moisès Llo­part, el veri­ta­ble artífex del pas enda­vant de la marxa atlètica a Cata­lu­nya i, per extensió, en tot l'Estat espa­nyol. Moisès Llo­part va fun­dar el Grup Cul­tu­ral Recre­a­tiu La Seda, on, aca­bada la seva etapa atlètica, va exer­cir d'entre­na­dor i dele­gat. Més enda­vant, també va for­mar part de la regi­do­ria d'Esports de l'Ajun­ta­ment del Prat de Llo­bre­gat. Inquiet de mena i atent a les tècni­ques més avançades, va ser durant dotze anys el res­pon­sa­ble del sec­tor de marxa de la Fede­ració Espa­nyola d'Atle­tisme. Fruit de la seva bona tasca són els èxits asso­lits per alguns dels seus dei­xe­bles, com ara el seu fill, Josep Marín, Daniel Plaza i Glòria Gra­na­dos, entre altres.

Jordi Llo­part sem­pre ha expres­sat una gran devoció vers el seu pare –va morir el 2002–, a qui con­si­de­rava la per­sona que més havia fet per la marxa atlètica del país. En una entre­vista publi­cada a Presència es va con­fes­sar: “Sem­pre he vol­gut seguir els pas­sos del meu pare; com ell, he estat atleta i entre­na­dor, vaig crear un club i vaig orga­nit­zar uns cam­pi­o­nats d'Espa­nya de 50 quilòmetres.”

De la riva­li­tat entre Llo­part i Marín –en alguns epi­so­dis tras­pas­sant, fins i tot, l'àmbit espor­tiu– van sor­gir alguns dels capítols més reei­xits de la marxa i l'atle­tisme cata­lans. Amb tot, aca­bada la seva etapa en actiu, van saber trans­me­tre l'experiència i conei­xe­ments a les futu­res gene­ra­ci­ons. Així, Llo­part era l'entre­na­dor de Dani Plaza quan va asso­lir el títol olímpic als Jocs de Bar­ce­lona el 1992 i durant algu­nes tem­po­ra­des també va tenir cura de la pre­pa­ració del mar­xa­dor esta­blert a Cata­lu­nya Jesús Ángel García Bra­gado. Marín, entre­na­dor al cen­tre d'alt ren­di­ment de Sant Cugat, va ser durant molts anys el res­pon­sa­ble del sec­tor de marxa de la Fede­ració Espa­nyola d'Atle­tisme i va tenir i té sota les seves ordres alguns dels millors espe­ci­a­lis­tes cata­lans, com ara Valentí Mas­sana, David Márquez i Bea­triz Pas­cual. Aquests tres atle­tes pro­ve­nen de Vila­de­cans, que, amb Mar­cos Flo­res com a gran impul­sor, es va con­ver­tir en el gran nucli de la marxa atlètica a Cata­lu­nya i va aga­far el relleu al Prat de Llo­bre­gat.