Jocs Olímpics de Pequín
2008
La font va començar a brollar
estrena · L'equip dirigit per Tarrés i liderat a la piscina per Mengual va obtenir les primeres medalles en uns Jocs Olímpics a la capital xinesa brollador d'èxits · El combinat, amb accent català, s'ha abonat als podis dels tornejos, com va quedar clar en el mundial de Barcelona
CN Kallipolis. Va ser el pioner del la natació sincronitzada al país i el 70% de l'equip estatal ha sortit del seu planter
El president de la Federació Espanyola de Natació, Fernando Carpena, es va mostrar exultant al final del campionat del món de Barcelona l'agost passat. “La natació mai havia estat tan bé com ara”, va sentenciar. La delegació estatal havia culminat el mundial amb dotze medalles al sarró que li va valer la desena posició en el medaller, la millor actuació en un esdeveniment d'aquestes característiques. A Roma, fins aleshores la collita més fructífera, s'havia penjat onze medalles, una menys.
Per tant, l'afirmació del dirigent espanyol és absolutament certa, irreprotxable, amb la fredor de les xifres a la mà. Ara bé, obvia que el protagonisme masculí va ser gairebé nul, que l'èxit el van escriure elles (cap nedador va pujar al podi, tampoc els jugadors de Rafa Aguilar). També s'oblida de puntualitzar que si Espanya havia escalat com mai en un medaller havia estat gràcies a l'excel·lent exhibició de l'equip de sincronitzada, que va aportar set de les dotze alegries. La sincro, doncs, una disciplina més minoritària i amb menys tradició que la natació i el waterpolo, va actuar, en certa manera, com a cortina de fum.
Les arrels d'aquest èxit cal trobar-les a Catalunya. I més concretament al treball exclusiu que des de fa més de quaranta anys ha fet el Kallipolis, l'entitat pionera. El club barceloní, amb Cèsar Villegas al capdavant, va decidir dedicar-se únicament a la sincronitzada i des del primer moment es va convertir en el millor club de tot l'Estat, una condició que no ha deixat mai. La seva feina va permetre la creació d'un planter que amb el pas dels anys va guanyar qualitat. No és d'estranyar, per tant, que les nedadores del Kallipolis hagin nodrit la selecció espanyola tradicionalment. Prop del 70% de les internacionals s'han format en el club català.
16 de juliol de 2003
En els últims anys és habitual associar natació sincronitzada amb triomf i abundància. Però la situació és relativament nova. Només ens hem de remuntar deu anys enrere per trobar la primera medalla, precisament en el mundial de Barcelona del 2003. El combinat estatal, amb cinc catalanes (Gemma Mengual, Gisela Morón, Tina Fuentes, Andrea Fuentes i Irina Rodríguez), va obtenir el primer metall de la història de la sincronitzada, amb una actuació brillant, basada en les cançons de Freddie Mercury Barcelona, The show must go on i Innuendo, i va obtenir la medalla de plata. També va suposar l'estrena d'un equip femení en el podi. L'escena era nova, però deutora d'anys de feina d'un grup d'incansables apassionades per un grup de rara avis, encapçalades per l'entrenador Anna Tarrés. “Estem orgulloses d'aquesta primera medalla i d'haver contribuït a fer créixer l'interès per aquest esport.
Un dia més tard, la líder del combinat estatal, la catalana Gemma Mengual, al compàs de les notes de l'òpera Salomé, va obtenir la medalla de bronze en el solo. “La seva actuació ha estat espectacular. Ha superat la pressió i en tres minuts ha concentrat la feina de quinze anys”, va resumir Tarrés. Per primera vegada en la seva carrera havia rebut una puntuació de 9,9, suficient per posar els dos peus en el tercer graó i acompanyar la russa Anastasia Ermakova (plata) i la francesa Virginie, Nini, Dedieu (or), al podi.
Les medalles, a Barcelona, no es van acabar aquí. Mengual encara va tenir temps i forces per penjar-se una altra plata en el duo juntament amb la nedadora canària Paola Tirados. “Aconseguir tres medalles era gairebé impossible, però tots els somnis s'estan complint”, va admetre, incrèdula, la catalana. La cita mundialista del 2003 a Barcelona va significar el millor resultat de l'equip que dirigia Anna Tarrés fins llavors, però que en els anys següents seria superat amb escreix.
Després del bateig en una prova de primer nivell va arribar la coronació en un esdeveniment de repercussions planetàries com uns Jocs Olímpics, on les medalles valen més que res en el món. El grup havia crescut a còpia d'hores i hores de sacrifici i finalment arribava el moment de començar a recollir els fruits. Amb tot, primer va haver de tastar l'amargor de veure com en dues ocasions es quedava a les portes del podi. A Atenes, el 2004, va aconseguir dues quartes posicions (duo i equip). Tanmateix, els quarts llocs es van convertir en plates quatre anys més tard al Cub d'Aigua de Pequín. Mengual ja havia acumulat un munt de medalles en compromisos internacionals d'índole diversa, però li faltava el colofó olímpic. I el va aconseguir en el duet fent parella amb la vallenca Andrea Fuentes i en la prova per equips al costat de la catalana Irina Rodríguez, l'altre representant del país, Gisela Morón, va ser reserva.
La llavor que havia plantat el Kallipolis, fomentant i assentant la natació sincronitzada, va trobar la recompensa impensable quaranta anys enrere. A Londres, la delegació estatal va repetir les dues medalles (plata i bronze).
Les solistes, i líders, catalanes
L'hegemonia catalana a l'equip espanyol és incontestable. Només cal mirar les responsables tècniques que l'han dirigit els últims anys (Anna Tarrés [1997-2012] i Esther Jaumà [2012-...]). Un altre indicador és el de les nedadores que l'han capitanejat històricament. La primera va ser Gemma Mengual (Barcelona, 12 d'abril de 1977). La barcelonina va clausurar la una trajectòria increïble amb gairebé una quarantena de medalles entre Jocs, campionats del món i campionats d'Europa.
La nedadora de l'Alt Camp, Andrea Fuentes ( 7 d'abril de 1983) va ser l'encarregada de prendre el testimoni de Mengual. No va fallar. En el campionat del món de Xangai (2011) es va penjar la medalla de plata en l'exercici de solo, a part de participar en el duet que va guanyar el bronze. La vallenca va liderar l'equip que va brillar en els Jocs de Londres. Però després de l'afer Tarrés, que va sacsejar la natació sincronitzada després de la cita olímpica, Fuentes va plegar. Aleshores, li va toca el torn a Ona Carbonell (Barcelona, 5 de juny de 1990). L'actual capitana ja havia demostrat la seva vàlua, però en el mundial de Barcelona va batre els rècords amb set medalles, una fita única.