[D]
0
Waterpolo
sabadell - 13 gener 2014 2.00 h

JENNIFER PAREJA

MILLOR JUGADORA DEL MÓN DE WATERPOLO DEL 2013

“És fort que una nena plori perquè t'abraça”

L'olotina, que ha viscut la transició de l'amateurisme a la professionalització del waterpolo femení d'elit, ha sortit de l'anonimat quotidià gràcies a la plata olímpica de Londres i a la victòria en el mundial de Barcelona

La líder de la selecció estatal i del millor equip d'Europa va cloure el 2013 guanyant tots els títols possibles i sent considerada la millor waterpolista del món i del continent

Podem tornar a quedar campiones del món, però mai serà tan especial com el que hem viscut a Barcelona
Per als meus pares
no va ser fàcil deixar marxar la seva nena de setze anys al CAR, no ho van passar bé, han patit molt
Vaig meditar plegar per les lesions. No sabia si el cos em deia prou ni si calia sacrificar-me tot l'any i no competir
Hi ha gent que em diu que plorava
molt en l'entrega
de medalles del mundial, però és
que he patit molt
- sabadell

Els últims 365 dies han suposat un tomb definitiu a la vida de Jennifer Pareja (Olot, 1984). La plata de Londres del 2012 va ser una premonició, però ni els més agosarats haurien encertat a pronosticar un 2013 absolutament d'èxit com el que ha gaudit. Ha emulat el mitològic rei Mides i ha convertit en or tot el que ha tocat. Ha guanyat el campionat del món de Barcelona, amb la selecció espanyola; i la lliga de campions, la supercopa d'Europa, la lliga, la copa i la supercopa d'Espanya i la copa de Catalunya amb el Sabadell. La setmana passada va ser reconeguda com la millor jugadora del món, una distinció que s'afegeix a la de millor waterpolista d'Europa, i a la d'MVP del mundial i de la Champions. Aquest botí, sumat al que acumula, és directament proporcional al sacrifici i a les renúncies que ha fet des que va marxar de casa amb setze anys per aventurar-se a l'incert i desconegut món del waterpolo femení.

Ara fa tot just un any no sé si en els seus pensaments més optimistes es podia imaginar un 2013 com el que ha viscut?
No m'ho esperava. Ha estat perfecte. Ho he guanyat tot. L'objectiu en el mundial era classificar-nos per a les semifinals i després esperar a veure què passava. No m'havia plantejat arribar a la final i guanyar-la ni en els meus millors somnis. Amb el CN Sabadell, com sempre, teníem la fita de la Champions, però no n'hi ha prou amb tenir-ho com a objectiu, s'ha de guanyar. Ha estat un any rodó, el millor de la meva vida. És impossible de millorar, de fet només ho podria fer en un any olímpic i guanyant la medalla d'or, seria l'única manera.
Fa molt temps que s'esforcen en silenci i finalment els ha arribat el reconeixement, no?
En els últims anys es parla molt del waterpolo, però encara en fa més que m'hi dedico, quan molta gent ni el coneixia. He viscut una mica la transició del waterpolo, de quan molta gent ni el coneixia i les jugadores ho havien de combinar amb la feina. Ara les jugadores de la selecció no hem de treballar, com a molt hi ha qui ho compagina amb els estudis. Fa molts anys que m'hi dedico i potser per això ho valoro diferent. És molt especial, tot plegat. Hi ha gent que em diu que plorava molt en l'entrega de medalles del mundial, però és que he patit molt. Hi ha hagut bons moments, però també n'hi ha hagut de molt dolents.
Com s'explica la trajectòria victoriosa de la selecció estatal?
Feia molts anys que treballàvem, però sobretot ha canviat la mentalitat. També ha estat clau que hi hagués una continuïtat a la banqueta, a la selecció s'havia canviat molts cops d'entrenador. Els primers anys no van ser bons, però es va mantenir la confiança. Significa que creus en algun sistema. Apostar per la continuïtat vol dir creure en un sistema. Un altre dels motius és que s'han ajuntat dues generacions molt bones: unes jugadores joves amb molt talent i les que fa més anys que hi som, que aportem experiència i també talent. Tot i això, som un equip molt jove.
Què ha aportat el seleccionador, Miki Oca, que sembla que tingui tot l'equip hipnotitzat?
Des del primer dia ha tingut la confiança de tot l'equip. Quan les coses no van anar bé, la gent va continuar confiant en ell i això és molt complicat. Per tant, si en situacions adverses la gent continua creient en tu, significa alguna cosa. Suposo que com que ha viscut tot el que nosaltres estem vivint ho sap transmetre d'una manera diferent. Sap com s'ha d'actuar gairebé en cada moment, evidentment es pot equivocar, però molt poc.
Quin són els moments complicats que comenta que van viure?
El Miki va entrar a la selecció el 2010 i en l'europeu vam acabar sisenes i, l'any següent, en el mundial de Xangai, onzenes. Realment va ser un mal resultat i el més fàcil hauria estat canviar el seleccionador, però es va seguir creient en ell. Havia apostat per un equip molt jove i havia de créixer. Els resultats no van trigar. El 2012 vam guanyar la Kirishi Cup i va començar a canviar la mentalitat.Ens vam classificar per als Jocs guanyant el preolímpic i no només això, sinó que ens vam penjar la plata.
Un mundial no supleix un or olímpic, no?
No, però teníem moltes ganes que la medalla de plata de Londres no quedés en una anècdota. No volíem ser recordades com l'equip que va arribar una vegada a una final. Volíem estar a dalt de tot i lluitar per les medalles perquè no et planteges guanyar una final. Aquesta és la mentalitat que hem de tenir en els propers tornejos: competir per estar entre els millors. El partit de quarts contra els Estats Units va ser clau. Els teníem moltes ganes des de Londres i va ser l'empenta definitiva. A partir d'aquí, l'equip va anar cap amunt.
Guanyar un campionat del món a casa deu ser més especial que fer-ho fora, no?
No té res a veure. Va ser brutal. Potser podem tornar a quedar campiones del món, però mai serà tan especial com el que hem viscut aquí: el marc era perfecte, la piscina estava plena, hi era tothom i això no passa si juguem lluny. Quan passo per la zona de l'hotel i de les Picornell noto una sensació especial. Són dies que no els tornarem a viure. En alguns moments em preguntava si m'estava passant a mi realment.

Amb què es queda?

El podi. No parava de plorar. Em van passar pel cap tots els anys de dedicació i vaig veure clar que havia valgut la pena. També recordo moments aïllats de partits. Quan juguem desconnectem de l'ambient de les grades, tenim la capacitat de no sentir res, però en alguns instants connectava i sentia tota la gent. Si no podia més escoltava la gent i em deia sí, sí que puc més.
Es va recordar d'alguna persona en especial?
De la família. Vaig marxar molt jove d'Olot i m'he perdut moltes coses d'ells, i ells de mi. A més, per als meus pares no va ser fàcil deixar marxar la seva filla amb setze anys, no ho van passar bé. Quan acompanyaven la seva nena a la residència del CAR no sabien si ho estaven fent bé o si sortiria bé. Han patit molt. L'altre dia la meva tieta em va reconèixer que quan els meus pares em van permetre marxar a Sant Cugat no ho van entendre ni compartir. I mira ara... A casa teníem clar que si no sortia bé tornaria a casa i avall. Em van donar la confiança i el suport i això és important.
Tota això s'ho hauria perdut si s'hagués retirat tal com va meditar. Per què li va passar pel cap?
Em vaig lesionar dos anys seguits. El 2010 i el 2011. Pensava que no mereixia entrenar-me tot l'estiu per després trencar-me i passar-ho malament. Una part de mi pensava que potser el meu cos em deia que prou. També creia que no valia la pena estar tot l'any sacrificant-me per després perdre'm les coses importants. Tot i això em semblava que era injust acabar així després de tot el que havia invertit. Em vaig posar el 2012 com a data límit i no només per les sensacions, sinó per una qüestió de supervivència econòmica. Si no sortia bé i no hi havia resultats tampoc hi hauria beques i per tant m'hauria de buscar la vida treballant d'alguna altra cosa. Les companyes em van ajudar i entendre.
El proper objectiu?
Treballem per cicles olímpics. L'equip està pensat per als Jocs de Rio, però pel mig hi ha moltes competicions que ens fan il·lusió. Aquest estiu se celebra l'europeu i no tenim la medalla d'or. L'any que ve hi torna a haver mundial. Ara mateix estem motivades per guanyar qualsevol cosa que ens passi pel davant.
Estan preparades per viure l'altre cara de l'esport, l'amarga?
Sí, el pitjor serà fer-ho entendre. Al final són detalls i el mateix partit el pots guanyar o perdre per coses petites i no significa que t'hagis entrenat menys o pitjor. Pot passar. Ara tothom n'espera molt i és complicat. L'equip té la capacitat de sortir endavant, però el més complicar serà l'entorn i evitar que ens afecti. Serà dur. Quan esperes molt d'alguna persona i al final no surten les coses... Però, insisteixo, l'equip està preparat perquè ja ha passat. El 2011 va anar realment malament i hi va haver la capacitat de tirar endavant. Sabem que arribarà el dia que perdrem el partit que no toca perdre, no sé quan, però arribarà el partit de quarts que perdrem sense que toqui.
S'està fent feina per garantir els èxits en el futur?
Vénen generacions molt bones. La selecció estatal sub-18 i sub-21 han quedat subcampiones del món i d'Europa. S'està treballant molt bé al CAR i als clubs, però hem d'intentar que les nenes s'animin a jugar a waterpolo. És el que més costa, fins ara a ningú li passava pel cap apuntar les seves filles a waterpolo, és un esport molt sacrificat, s'entrenen moltes hores.
En aquest sentit, el mundial ajudarà el waterpolo femení?
Espero que sí. La situació és dolenta, no tenim patrocinadors, no tenim res. Però la repercussió que hi ha hagut ha estat molt bèstia i espero que serveixi d'alguna cosa, com a mínim per anar creixent. Queda lleig oblidar-se d'alguna cosa així.
Al setembre vau haver de tornar a la realitat, va ser dur?
Ja ho sabíem. El nostre dia a dia és continuar treballant. Ens entrenem moltíssim, i que les piscines estiguin buides... Això no és culpa de ningú. La lliga és molt poc competitiva. És complicat animar la gent a venir. Però també sabem que si no treballem durant tot l'any la resta no arribarà. La motivació és que tornarà a arribar alguna cosa que ens motivarà i que farà que la gent s'enganxi. Ara juguem la Champions, que també ens fa estar pendents. No sé quina és la solució. El partit de la supercopa d'Europa televisat el van veure 35.000 persones, que és molt poc.
Què li està permetent viure el waterpolo que no hauria pogut experimentar en altres circumstàncies?
Sobretot notar i rebre l'afecte de la gent. Hi ha persones que m'escriuen per dir-me que la seva il·lusió seria conèixer-me i penso, a mi? Doncs que vinguin a la piscina a veure'ns, que no és tan complicat. Quan em distancio i ho analitzo des de fora penso que és que és molt fort. Jo abans havia fet el mateix amb esportistes i ara em passa a mi. Veure una nena que plora perquè t'abraça... és molt fort. Participar en uns Jocs també és increïble. Quan vaig arribar a la Vila Olímpica vaig pensar: “Ostres, ja està”, i després va venir la resta, que encara va ser millor.
No ha estat mai temptada de marxar a jugar a fora?
Fa temps vaig rebre ofertes, però no em venia de gust marxar. Més tard, potser ho hauria fet, però no es va concretar res.
Com es veu en el futur?
M'agradaria continuar lligada al waterpolo. Quan ho has viscut ho pots transmetre d'una altra manera. Les vivències són importants, més que llegir mil llibres. La gent també et creu més.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a