“Amb un estat propi, l'esport també hi sortirà guanyant”

Quan vaig sen­tir per pri­mer cop que en par­la­ven em vaig pre­o­cu­par. Ja amb el nom –llicència única– vaig témer el pit­jor. Amb el temps s'ha demos­trat que és un pas més per a la recen­tra­lit­zació de l'estat autonòmic, com està pas­sant en tots els sec­tors i en els àmbits de la política. Cada set­mana el govern espa­nyol aprova alguna norma que buida alguna de les nos­tres com­petències. Això va en aquesta línia. A més, pen­sen que les nos­tres fede­ra­ci­ons són riques i que d'aquesta bossa podran treure els diners que neces­si­ten per a les seves, ja que s'han reduït molt les apor­ta­ci­ons públi­ques.

La situ­ació no és sen­zi­lla. Per par­ti­ci­par en com­pe­ti­ci­ons cata­la­nes la fede­ració emet ara una llicència cata­lana i per als espor­tis­tes que vagin a com­pe­tir a Espa­nya o a Europa aquesta mateixa llicència s'homo­loga a l'espa­nyola amb un canon. Què volen ara? Que no només paguis un canon per aques­tes llicències, que són la mino­ria, sinó per totes. I serà l'assem­blea de l'espa­nyola, és clar, la que fixarà el preu; no la cata­lana. Aquesta com­pen­sació econòmica que fixa la llei i que han d'apro­var a Madrid és el que ens pro­voca més temor tant a nosal­tres com a les fede­ra­ci­ons cata­la­nes.

Tal com s'hi han posat trobo difícil que es facin enrere.

De moment estem inten­tant que s'ho repen­sin, no nosal­tres sinó la resta de comu­ni­tats autònomes, fins i tot les del PP. Ens escol­ten, això sí, però veu­rem si reac­ci­o­nen. Miguel Car­de­nal coneix la pro­blemàtica que està gene­rant això, amb el perill d'un enfron­ta­ment molt gran entre espa­nyo­les i cata­la­nes, que fins ara no exis­tia. S'han bus­cat un pro­blema on n'hi havia cap. La UFEC, lògica­ment, també hi està en con­tra i també pres­si­o­nen.

Ani­rem fins al final, al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, si cal. El pro­blema no és només nos­tre. S'estan posant en tots els àmbits, l'edu­cació, el comerç, etc. Són lleis que se sobre­po­sen a les nos­tres. És un des­propòsit.

Sí. Hi estem tre­ba­llant amb les fede­ra­ci­ons. Tenir un pla B, però, no vol dir que sigui un pla que pugui reei­xir perquè quan la llei parla de com­pe­ti­ci­ons ofi­ci­als això ja t'ho com­plica tot perquè al final les fede­ra­ci­ons el que fan són com­pe­ti­ci­ons. La idea seria tenir un docu­ment dife­rent que subs­tituís les llicències que homo­loga la fede­ració espa­nyola. Ho estem estu­di­ant.

Evi­dent­ment. Qual­se­vol solució que tro­bem ha d'anar vin­cu­lada amb el govern i això ens obli­garà a reto­car la llei. Haurà de ser una decisió que afecti totes les fede­ra­ci­ons i que la llei es modi­fi­qui per solu­ci­o­nar aquesta pro­blemàtica.

Ens diuen que el tràmit serà llarg, d'entre 18 i 24 mesos, però penso que si és una cosa que interessa molt en dos mesos ho poden tenir enlles­tit. Amb tot, el rebuig de les comu­ni­tats autònomes és unànime i això ho pot retar­dar.

Hi ha una comissió que hi està tre­ba­llant i no s'ha pro­nun­ciat. Hem dema­nat que abans de resol­dre res que ens ho comu­ni­qui i que no sigui retro­ac­tiu. La nos­tra posició és molt clara. Totes les retri­bu­ci­ons en les enti­tats espor­ti­ves per sota del salari mínim inter­pro­fes­si­o­nal hau­rien d'estar exemp­tes de cotit­za­ci­ons. La majo­ria d'aquesta gent hi perd diners i si els haguéssim de bus­car no els podríem pagar.

L'esport català està molt com­promès amb tot el procés que està fent el país i cul­mi­nar-lo serà molt bene­ficiós. Això ho hem de saber expli­car a totes les enti­tats perquè encara se sumin més al procés. A Cata­lu­nya tenim un pro­blema, la falta de visu­a­lit­zació perquè no podem com­pe­tir com a país en els grans cam­pi­o­nats inter­na­ci­o­nals, tot i que els nos­tres espor­tis­tes tri­om­fen indi­vi­du­al­ment o en les selec­ci­ons espa­nyo­les. El nos­tre pes dins l'Estat és fàcil­ment mesu­ra­ble. Als Jocs de Sotxi sis dels 20 espor­tis­tes que hi porta el COE són cata­lans, a Lon­dres van ser el 40 per cent. Al mun­dial de moto­ci­clisme i al Dakar ja sabem què ha pas­sat. El nos­tre gran pro­blema és que no som visu­a­lit­zats. Tenir un estat propi ho solu­ci­o­narà i faríem un pas impor­tantíssim.

Estem pre­pa­rats. Tenim un pla ARC, que va néixer abans dels Jocs de Bar­ce­lona. És el nos­tre pla ADO. Ser­veix per a la pre­pa­ració d'espor­tis­tes de segon nivell que al final aca­ben dotant les selec­ci­ons espa­nyo­les. Aquest pla no el podríem tirar enda­vant si no fos amb recur­sos públics perquè ara, com deia abans, Cata­lu­nya no té visu­a­lit­zació. Si no pots anar a uns Jocs Olímpics, un mun­dial o un cam­pi­o­nat d'Europa no pots dema­nar a les empre­ses que t'aju­din a pagar-lo.

No. Nosal­tres tenim clar l'esce­nari que hi haurà amb un estat propi. Molts espor­tis­tes no donen tanta importància als seus sen­ti­ments com als recur­sos, que és allò que els per­met fer la seva acti­vi­tat de forma pro­fes­si­o­nal. Estem con­vençuts que un nou estat serà una garan­tia per tro­bar més diners, que ens per­me­tran donar suport als espor­tis­tes d'una millor manera que ara. Poden estar tran­quils.

Els estu­dis que hem fet són molt posi­tius, per no par­lar que Cata­lu­nya esde­vin­dria una potència espor­tiva de pri­mer ordre. Per això insis­tim que en aquest procés hi podem gua­nyar tots. Si el fem no és perquè tin­guem una volun­tat d'enfron­tar-nos a ningú, sinó perquè estem veient que podem tenir un país millor del que tenim ara si apro­fi­tem tot el que gene­rem.

Una llei de mece­natge. A Espa­nya no hi ha manera de tirar-la enda­vant. Tots els minis­tres d'Hisenda es pen­sen que és per­ju­di­cial, en con­tra de l'opinió de països com França i Itàlia o Ale­ma­nya. Les exemp­ci­ons fis­cals per a grans esde­ve­ni­ments són la joguina que fan ser­vir a Madrid per tenir con­tents els orga­nit­za­dors. El pro­blema però és la crua rea­li­tat per als clubs de segona línia. Amb una llei de mece­natge l'empre­sari que et dóna 5.000 euros per aju­dar el club te'n dona­ria 10 si els pogués des­gra­var. A banda, arri­ba­rien molts més recur­sos a l'esport. Ara mateix, un empre­sari que vul­gui tenir visu­a­lit­zació no anirà a l'esport de base, sinó als grans clubs, com el Barça. Aquesta llei s'ha de fer.

Hi ha una cosa que tots tenim clar. L'esport anirà a remolc del que passi al país. Els temes que es trac­ta­ven per sobre, com ara on juga­ran el Barça i l'Espa­nyol, interes­sen i pre­o­cu­pen la gent però al final la solució serà molt clara. Al Barça se'l rifa­ran. El pri­mer interes­sat perquè no se'n vagi serà l'Estat espa­nyol.

La llicència única i també les ins­pec­ci­ons fis­cal als clubs són els pri­mers senyals, però en aquests mesos que fal­ten fins a la con­sulta estic con­vençut que pas­sa­ran més coses.

No és lògic, per exem­ple, que un pre­si­dent del Barça salti de la nit al dia. Pots vin­cu­lar-ho o no al procés, però en tot cas ens pre­o­cupa. Que en l'enti­tat més repre­sen­ta­tiva que té Cata­lu­nya cai­gui el pre­si­dent més votat de la història del club, això és una manera com una altra de deses­ta­bi­lit­zació.

No. Ho he fet amb altres mem­bres de la junta. Al pre­si­dent (Josep Maria Bar­to­meu) l'he vist molt fort, ferm i deci­dit. Anirà cap enda­vant, m'ha dit, cai­gui qui cai­gui.

No ha de tenir por i i ho ha demos­trat aquests anys. No se n'ha ama­gat mai. Diguem-ho clar, és el millor ambai­xa­dor de Cata­lu­nya al món. Té la visu­a­lit­zació que nosal­tres no tenim.

Els pilots del mun­dial de moto­ci­clisme tenen pres­si­ons impor­tants i les entenc perquè els seus patro­ci­na­dors no ho veuen bé. Els del Dakar, en canvi, viuen una situ­ació dife­rent perquè aquesta és una cursa més fran­cesa i ells matei­xos m'expli­quen que al desert són cone­guts com els “cata­lans” i mai no hi ha cap pro­blema.

Aquesta set­mana he anat a la pre­sen­tació de l'equip Kawa­saki de Super­bikes, que tenen el campió del món. És un equip, de fet, català amb uns 50 proveïdors del país i els japo­ne­sos n'estan encan­tats. Amb les empre­ses, les d'aquí i les d'allà, no hi ha d'haver cap pro­blema. Si Cata­lu­nya acaba sent un estat inde­pen­dent els pro­duc­tes del país, si són bons, es ven­dran arreu. Alguns empre­sa­ris tenen por del que pugui pas­sar i ho puc enten­dre, però al final el que fa el govern és reco­llir un impuls nas­cut al car­rer i mirar de fer-lo rea­li­tat en bene­fici de la soci­e­tat. No podíem tan­car els ulls.