Generació del 92
Maria Segura
La família que no t'alimenta
El voleibol espanyol viu un moment molt precari i les jugadores ambicioses marxen a l'estranger a provar sort
És un esport d'equip i, segons Segura, això fa que a tot arreu tinguis una segona família
El 1992 va ser un any important per al voleibol estatal. Com en tots els esports, les injeccions econòmiques de cara als Jocs Olímpics de Barcelona van tenir el seu efecte i es van pujar molts graons dins del rànquing mundial de seleccions. Els combinats espanyols, tant masculí com femení, creixien exponencialment i les respectives lligues se situaven entre les millors d'Europa, juntament amb la italiana i la francesa, el grans pilars de la història del voleibol europeu. En aquells Jocs Olímpics de Barcelona 92, les dues seleccions espanyoles van aconseguir la vuitena posició de la competició, col·laborant amb dos diplomes al botí de la delegació estatal dels Jocs de Barcelona. Però la història ha canviat i la lliga espanyola ha caigut en picat en els darrers anys. D'aquesta manera, els talents emergents que es volen guanyar la vida jugant a voleibol han d'emigrar i guanyar-se les garrofes lluny de la terra que els ha vist créixer.
Maria Segura ho ha viscut de primera mà. La barcelonina va començar a jugar a volei “perquè cap nena volia jugar a futbol” i les seves amigues del col·legi van decidir iniciar-se en aquella activitat extraescolar. Poc després, va passar a jugar al Mundet i, d'allà, a competir, a un nivell seriós, amb les categories inferiors del CV Vall d'Hebron. “Quan jugava amb el cadet, reforçava el juvenil. I quan estava al juvenil, reforçava l'equip sènior. Me'n sortia prou bé”, recorda la jugadora catalana. De la Vall d'Hebron va agafar el metro per jugar a can Barça, on ha tingut com a entrenadora –durant les tres temporades que hi ha estat– una de les seves grans referents, Marta Gens. La gran figura del volei femení espanyol de la darrera època ha ajudat Segura a créixer “en disciplina, il·lusió i essència de jugadora”. Ara, la ja exjugadora blaugrana ha trobat el moment de saltar ben alt per caure a Itàlia, on es practica un dels millors voleibols del continent. “Jugaré a l'Hermaea Olbia de la segona divisió italiana –està per sobre de la superlliga, la màxima d'aquí– i en un parell d'anys espero jugar en un equip de les grans lligues del món”, explica Segura. La catalana no volia recaure en un equip de primera línia mundial: “Allà, si no rendeixes et fan fora i necessito acabar de formar-me en una lliga un pèl superior a l'espanyola.” El pes de la decisió de Segura recau en l'aspecte esportiu, però a terres espanyoles no es pot viure del voleibol. “Tot i que es treballa força bé la base, les jugadores s'emmirallen en el primer equip del seu club. Veuen que s'inverteixen moltes hores i no dóna diners. Sabent això, les nenes decideixen deixar-ho pels estudis o no dedicar-hi gaires esforços.” I les destinacions serien Itàlia, França o Alemanya, les tres grans lligues europees. O fins i tot Rússia o Qatar, on les competicions són curtes però hi ha molts diners. “Allà els pavellons estan plens de gom a gom, la gent et para pels carrers, se sap el teu nom, et demanen autògrafs... És el somni de qualsevol”, explica la nova jugadora de l'Hermaea Olbia.
Els clàssics mai moren
Tot mirant els podis de les dues competicions de voleibol dels Jocs de Barcelona 92, Maria Segura confirma que no sabia qui havia guanyat les competicions de voleibol, però no li sobta que l'or masculí se'l pengés el Brasil i el femení, la selecció de Cuba. “Un clàssic. Són països on hi ha molta tradició i que sempre estan a dalt. De la mateixa manera que els Estats Units –bronze masculí i femení– també mantenen el nivell any rere any. L'única que ha baixat el ritme és Holanda, que, actualment, no té nivell per estar al podi”, explica la jugadora de voleibol catalana. A Barcelona, la plata femenina la va guanyar una comunitat d'estats independents, l'antiga Unió Soviètica sense els països bàltics (Estònia, Lituània i Letònia) que ja s'havien independitzat.
No moren els equips amb molta tradició de voleibol i tampoc ho fan les instal·lacions, que, l'any 1992, van fer créixer la capital catalana. El voleibol el van acollir tres grans pavellons que segueixen donant rendiment: el Palau dels Esports de Barcelona, al carrer Lleida, ha passat a dir-se Barcelona Teatre Musical i acull esdeveniments culturals; el Palau Sant Jordi adopta diversos formats per ser seu de concerts multitudinaris i de cites esportives de gran magnitud, i el pavelló de la Vall d'Hebron, el CEM Olímpics actual, segueix en moviment fent diverses activitats esportives. Regenerar-se o morir.
La família del voleibol
Segura es defineix com una persona alegre, trapella, segura i que s'il·lusiona. El perfil que sempre encaixa en els grups d'amics. “Ens hi passem tantes hores que el volei és com la segona família. Siguis on siguis, tens gent amb qui comparteixes sentiments, passions i objectius. Els esports col·lectius són així”, diu la jugadora. A Itàlia en formarà una de nova. Una família que l'ajudi a seguir creixent com ho han fet els seus entrenadors i els seus referents– a la pista s'emmiralla amb el brasiler Giba, un dels millors jugadors de la història, i amb l'americana Logan Tom–. Allà s'acabaran de coure les il·lusions d'una jugadora a qui li agradaria jugar els Jocs Olímpics de Rio 2016, però ho veu una utopia. Anhela viure una cerimònia d'inauguració com la de casa nostra: “Diuen que va ser una de les millors de la història”, i veure cantar el Freddie Mercury i la Montserrat Caballé de torn. Però la seva segona família, el volei espanyol, viu una situació molt delicada i així és molt difícil assolir el seu gran somni.