Primer revés judicial a la llicència única
Política esportiva. Un jutjat de Barcelona atura cautelarment l'aplicació d'aquesta mesura per part de la Federació Espanyola de Ball Esportiu
De moment només es tracta d'una mesura cautelar, però el govern del PP s'acaba d'endur una primera patacada pel que fa a la uniformitzadora i restrictiva llicència única: el jutjat de primera instància número 34 de Barcelona ha suspès cautelarment la implantació d'aquesta llicència única per part de la Federació Espanyola de Ball Esportiu. La federació catalana havia recorregut contra l'acord de la FEBD, que pretenia imposar un repartiment dels recursos obtinguts amb les llicències molt favorable als seus interessos, a més d'atribuir-se la competència de fixar-ne els preus.
De moment, només s'ha dictat una mesura cautelar, però, tot i ser la de ball esportiu una federació amb poc impacte mediàtic, el seu cas és rellevant, perquè, com que es tracta del primer conflicte que acaba al jutjat, la seva resolució crearà precedent –o fins i tot jurisprudència, segons la instància judicial a la qual arribi– i marcarà clarament el camí a seguir en hipotètics litigis que es puguin presentar en el futur.
Tot i que tenen la potestat d'acollir-s'hi en qualsevol moment, la majoria de les grans federacions han aparcat la idea d'implantar una llicència única perquè, en el fons, implica complicar-se la vida i haver de governar amb l'oposició de les federacions territorials en les assemblees.
Recentralitzar, escanyar
La llicència única és una de les mesures que preveu la llei espanyola 15/2014 de racionalització del sector públic. Rere el pretext de l'estalvi, el text no pot dissimular que el que pretén és el mateix que fa el ministre d'Hisenda en els pressupostos generals quan centrifuga el dèficit públic cap als governs autonòmics. En el cas de la llicència única, escanyar econòmicament les federacions territorials i dotar d'un finançament extra les federacions espanyoles per així poder reduir el que reben del Consell Superior d'Esports.
En el cas de la llicència única, seria expedida –i cobrada, per descomptat, que aquí hi ha la mare dels ous– per la federació espanyola corresponent, que també hi posaria el preu. Però aquí no s'acaba tot: com que les federacions espanyoles no tenen infraestructura per atendre una tramitació d'aquest volum, ho continuarien fent les federacions dites autonòmiques i la federació espanyola ja decidiria a quin preu les compensaria. Resumint: recentralització del més baix estil.
En alguns casos, aquesta política ja s'aplicava abans, d'acord, això sí, amb la catalana corresponent, perquè ja els convenia a totes dues. Però en la majoria –i en les més grans, sobretot– hauria tingut un impacte devastador.
Posteriorment a l'aprovació de la llei, una disposició transitòria va deixar a criteri de cada federació posar en marxa el sistema o no fer-ho. En aquest últim cas, cal aprovar-ho en assemblea i no n'hi ha prou amb més del 50% dels vots: cal que aquests vots representin més del 50% de les federacions territorials i que aquestes territorials també representin més del 50% del total de llicències de l'Estat.