Un pluriocupat d'èxit

Quan l'ega­renc Roger Mata­longa (4 de juliol del 1983) veu a la tele­visió el gegant John Isner esbossa un som­riure. Ja fa gai­rebé una dècada, Mata­longa i el ten­nista ame­ricà –l'actual número 16 de l'ATP– es van veure les cares en la segona fase del tor­neig de final de tem­po­rada de la NCAA, l'orga­nit­zació que agrupa tots els esports uni­ver­si­ta­ris dels Estats Units. “Havia de ser el meu últim par­tit. Ell arri­bava com a favo­rit i jo ja donava per bo el meu comiat”, comenta. Però con­tra tot pronòstic, l'ega­renc va superar Isner 7/6 i 6/4. “A vega­des penso que és sur­re­a­lista, que això no pot haver pas­sat. Però lla­vors obro el Goo­gle, ho busco i ho recordo”, comenta som­ri­ent. Aquell tri­omf, a més, li va ser­vir per dis­tin­gir-se com un All-Ame­ri­can, guardó que es dóna als setze millors juga­dors de la NCAA de cada any i que feia deu tem­po­ra­des que cap ten­nista de la Uni­ver­si­tat d'Ari­zona –on Mata­longa va fer els qua­tre cur­sos de College Ten­nis– acon­se­guia. Va ser el colofó d'una etapa en què l'ega­renc asse­gura que es va conèixer com a juga­dor. “Va ser una gran experiència, vaig jugar en un nivell de ten­nis molt alt, vaig acon­se­guir ser un juga­dor sòlid però no tenia cops gua­nya­dors i ho vaig dei­xar córrer”, recorda Mata­longa.

L'ega­renc va pen­jar la raqueta després d'aquell tri­omf. Enrere que­da­ven les pis­tes de terra batuda de l'Egara, els cam­pi­o­nats d'Espa­nya, les hores amb Jordi Arrese –que va ser men­tor seu durant un parell d'anys–, els pri­mers viat­ges inter­na­ci­o­nals i, sobre­tot, l'aven­tura ame­ri­cana. Aque­lla interes­sant car­rera tennística, però, havia tin­gut durant molts anys un com­pany de viatge, l'hoquei sobre herba. “Quan era petit prac­ti­cava els dos esports de manera igual. Vaig anar crei­xent i vaig començar a dedi­car més esforços al ten­nis”, explica. Fins als 16 anys, Mata­longa com­par­tia ves­ti­dor amb una gene­ració de juga­dors de la talla de David Ale­gre, Edu Arbós, Quico Cortès, Pau Que­mada, Jordi Car­rera i un llarg etcètera. “Ells han jugat Jocs Olímpics amb la selecció espa­nyola, han vis­cut experiències que, si hagués con­ti­nuat jugant a hoquei sobre herba, pot­ser les hagués vis­cut amb ells”, explica l'actual juga­dor del Júnior de Sant Cugat, for­mat a l'Egara. Durant els anys en què com­pa­gi­nava el ten­nis amb l'hoquei sobre herba, Roger Mata­longa era un assidu de les selec­ci­ons espa­nyo­les de base.

A mesura que pas­sa­ven els anys, però, com­pa­gi­nar els dos esports era més com­pli­cat, els esforços eren gai­rebé exclu­sius per al ten­nis i el mateix pes de les com­pe­ti­ci­ons va fer que Mata­longa pengés defi­ni­ti­va­ment l'estic. Ales­ho­res, l'ega­renc ja dis­pu­tava tor­ne­jos Futu­res, el graó ini­cial del cir­cuit inter­na­ci­o­nal de ten­nis. I com­pe­tia amb juga­dors de la talla de Rafa Nadal, David Fer­rer o Fer­nando Ver­dasco. Va ser ales­ho­res que va deci­dir fer les Amèriques.

“Vaig ser dels pri­mers ten­nis­tes a pro­var sort en el ten­nis uni­ver­si­tari ame­ricà. Després n'han vin­gut molts més”, recorda. Un entre­na­dor mexicà es va fixar amb Mata­longa i va deci­dir apos­tar fort per ell. Es va endur l'ega­renc als Estats Units, li va pagar uns cur­sos d'anglès men­tre vivia i entre­nava a casa seva i el vallesà va aca­bar deci­dint-se per la Uni­ver­si­tat d'Ari­zona, on va estar-hi qua­tre anys. “És una època en què no pots anar a mit­ges tin­tes. Ho has de donar tot perquè és una opor­tu­ni­tat molt gran”, comenta Mata­longa. I així ho va fer; posant la cire­reta final amb el tri­omf a John Isner.

Ales­ho­res, l'espina d'haver dei­xat l'hoquei sobre herba va pesar molt i Mata­longa va tor­nar a Ter­rassa. “El joc havia can­viat molt. Hi havia coses que jo des­co­nei­xia del tot”, reco­neix. L'Egara el va rebre amb els braços oberts, però ell encara no es veia pre­pa­rat per fer el salt al pri­mer equip. Va pas­sar pel filial ega­renc, pel Barça, pel Júnior i va estar uns mesos a Austràlia. Va apren­dre molt, va renéixer com a juga­dor i va tor­nar a casa per jugar amb el seus amics, aquells que no havia obli­dat men­tre tenia la raqueta a les mans. “Vaig adop­tar un per­fil més físic i em vaig aca­bar gua­nyant el lloc, sense ser bri­llant”, comenta. Ara posa la seva vete­ra­nia al ser­vei del Júnior, un jove con­junt que intenta fer un salt qua­li­ta­tiu per ser entre els qua­tre grans de la divisió d'honor. Però quan veu John Isner a la tele­visió som­riu per sota el nas. N'hi ha ben bé per fer-ho.