“Pateixes molt, però és especial, em té enamorat”

Era la ter­cera vegada que cor­ria i era l'objec­tiu. La pri­mera, fa dos anys, m'hi vaig veure capaç, però vaig tenir ava­ries i incidències fora de la cursa que m'ho van impe­dir.

Sí que hi havia dues parts molt dife­ren­ci­a­des. A mi em van bé les dues i, com millor t'hi adap­tis, més pos­si­bi­li­tats tens. Pot­ser des­taco més al desert, en zones are­no­ses i més tècni­ques. Els dos pri­mers dies va estar més igua­lat.

Ho vam mirar uns dies abans, hi havia la pos­si­bi­li­tat de fer-ho. I quan el dia abans l'orga­nit­zació va posar el punt de con­trol vam veure que encara es podia nave­gar més, però vaig deci­dir fer-ho només en la part final. No vaig voler arris­car tant, era difícil, com totes les nave­ga­ci­ons, però com que eren 13 o 14 quilòmetres menys, per molt lent que anés sem­pre arri­ba­ria abans o, com a mínim igual. Vam veure que hi havia una zona d'arena força llarga i com que la passo bé vam deci­dir que sí, que era una bona opció.

Anàvem junts els tres o qua­tre favo­rits i, pot­ser arris­ques i et surt mala­ment... Però quan em vaig des­viar hi havia hagut atacs just abans de la coor­de­nada que m'havia mar­cat al GPS. Quan es van des­pis­tar vaig tirar a la dreta i els que van que­dar dar­rere em van veure i van inter­pre­tar que si hi anava devia ser per alguna cosa. Julen Zubero i Roberto Bou, crec, van tirar i arri­bar segon i ter­cer de l'etapa.

Hi ha moments, quan patei­xes molt, que pen­ses que el dia que la gua­nyis no hi tor­naràs més. Però és una cursa que et des­tapa com a cor­re­dor. M'agrada, hi ha moments que patei­xes molt perquè les con­di­ci­ons no són les ide­als per des­can­sar, pel clima, la pols... Però és espe­cial, em té ena­mo­rat i si l'any que ve la salut m'ho per­met tor­naré a ser-hi, sense dubte.