Alleu­jat

Tubau es va aco­mi­a­dar de l'hoquei dis­fru­tant cada detall de la con­se­cució de la cator­zena lliga de l'Egara, la cin­quena del seu extens pal­marès, que només té la taca negra de no haver alçat cap copa d'Europa. “És l'única espina que tinc”, diu. Es mos­tra satis­fet quan repassa el seu currículum i alli­be­rat després del comiat de diu­menge. “Me n'hau­ria anat amb males sen­sa­ci­ons si haguéssim per­dut”, explica Tubau, que ja no sen­tirà el pes d'anar a entre­nar-se cada tarda.

“No he estat mai un apas­si­o­nat de l'hoquei. No m'agrada l'hoquei. No he mirat mai par­tits com un fanàtic. Però és l'esport que m'ha donat la pos­si­bi­li­tat de com­pe­tir al màxim nivell, ser olímpic i que se'm reco­ne­gui. Per això m'hi he dedi­cat”, reco­neix Tubau, que no es veu com a entre­na­dor ni jugant en un equip de menys exigència en els pro­pers anys. “Diuen que l'hoquei és com una droga. Jo no crec que tin­gui pro­ble­mes per des­in­to­xi­car-me'n”, comenta. “Ara neces­sito un parell d'anys per fer un reset. Han estat molts anys d'exigència i he aca­bat molt cre­mat”, con­si­dera el davan­ter ega­renc.

D'aquesta manera, Tubau segueix els pas­sos del seu gran amic Pol Amat, que es va reti­rar fa tres anys. Tots dos, jun­ta­ment amb Santi Freixa, van for­mar part de la millor davan­tera que ha donat l'hoquei esta­tal i que es va pen­jar una plata olímpica l'any 2008 a Pequín. Aque­lla extra­or­dinària gene­ració es va apa­gant a poc a poc. “Serà molt com­pli­cat que es repe­teixi allò. A l'hoquei hi juga poca gent i costa treure juga­dors amb nivell olímpic. A més, les noves gene­ra­ci­ons nei­xen amb una men­ta­li­tat dife­rent”, diu el Tubau més crític que, des de la seva ves­sant de pro­fes­sor, con­si­dera que els joves han per­dut, en certa mesura, el res­pecte que abans es tenia als vete­rans de l'equip.

L'epíleg, a Madrid

També va tenir un com­po­nent sen­ti­men­tal l'esce­nari del comiat. Tubau, que en els seus gai­rebé 20 anys d'hoquei mai ha mar­xat a jugar lluny de la lliga espa­nyola, va mili­tar tres anys al Club de Campo de Madrid (2009-2012). “Aca­bar allà, on vaig pas­sar tres grans anys i em van trac­tar de manera feno­me­nal, ha estat magnífic”, recorda. “Tot ha estat molt rodó”, reco­neix Tubau, que asse­gura que encara no ha paït el comiat i no ha assi­mi­lat tot el que ha anat acon­se­guint al llarg de la seva tra­jectòria. “Ara mateix tinc un sen­ti­ment d'incer­tesa. Són molts anys jugant, i ara no sé que vindrà”, diu. “Només sé que ara podré gau­dir de les tar­des lliu­res”, diu Tubau, alli­be­rat després de tenir un comiat magnífic a l'altura de la figura que repre­senta.