“Res és equiparable a jugar uns Jocs”

Els can­vis sem­pre cos­ten i més quan véns d'una gene­ració irre­pe­ti­ble com aque­lla. Es va ajun­tar gent de talent bru­tal, que van tenir molts recur­sos de pre­pa­ració, va venir un entre­na­dor que va can­viar mol­tes coses i va dei­xar una marca ben gran als juga­dors. Es va allar­gar molt aque­lla ombra i neces­sitàvem tenir un equip que tornés a la lluita per les meda­lles.

Vam pas­sar un època molt dolenta per temes econòmics, no s'entre­nava ni bé ni sufi­ci­ent perquè no teníem recur­sos. Però, ara mateix no ens podem quei­xar. Hem de donar la talla.

La reno­vació de les noies era molt necessària. Es neces­si­tava un punt i a part. Nosal­tres encara arros­se­guem meda­llis­tes del 2008. La nos­tra reno­vació ha estat més pro­gres­siva. Amb el Fred hem fet un gir perquè gai­rebé ningú el conei­xia per­so­nal­ment. Tot­hom havia d'estar més alerta i s'havia de gua­nyar la posició. Això, jun­ta­ment amb la men­ta­li­tat de pen­caire que ve d'un país que no té gaire qua­li­tat d'hoquei i que tot ho ha basat en la defensa i en l'ordre ha fet que ens poséssim les piles. Ajun­tar la nos­tra iden­ti­tat del talent de les dar­re­res gene­ra­ci­ons amb la feina del Fred en aquest sen­tit, ha estat la base de la nos­tra reno­vació.

Aga­fant de referència el cicle olímpic de Rio, els dos pri­mers anys van ser molt flui­xos. Per exem­ple, vam anar al mun­dial amb només deu dies de con­cen­tració i així no es pot aspi­rar a res. Però, des d'ales­ho­res s'ha posat tota la carn a la gra­e­lla. Hem d'estar tran­quils perquè hem fet bé la feina.

A Lon­dres teníem un equip més veterà, que aca­bava una etapa. Es va fer una gran pre­pa­ració i érem la 4a o la 5a del rànquing. S'espe­rava molt de nosal­tres ales­ho­res, hi havia més expec­ta­ti­ves. De fet, ens vam que­dar a un gol de ser a les semi­fi­nals. Ara hem cai­gut en el rànquing. Pot­ser no s'espera gaire de nosal­tres i segu­ra­ment tenim capa­ci­tat de donar la sor­presa.

Pol Amat i Santi Freixa es van lesi­o­nar i, d'acord que dos juga­dors no fan un equip, però ells eren molt impor­tants. Santi esti­rava molt el carro. I, tot i així, vam arri­bar al dar­rer par­tit de grup amb opci­ons, vam empa­tar con­tra Angla­terra i el resul­tat els va clas­si­fi­car a ells. En pers­pec­tiva, aquells Jocs sem­bla­ven un des­as­tre i hi vam estar molt a prop tot i tenir mala sort. Hi penso i em fa ràbia. Ho vam tenir a prop.

Els Jocs són una cosa com­ple­ta­ment dife­rent a qual­se­vol altra cosa que pugui viure un espor­tista. No hi ha res equi­pa­ra­ble a uns Jocs. Almenys per al nos­tre esport. Ni un mun­dial s'hi acosta. És un moment en què el món es para, tot està pen­sat per als espor­tis­tes, les ciu­tats es trans­for­men perquè tu com­pe­tei­xis, la dedi­cació dels volun­ta­ris és bes­tial, tot­hom vol que esti­guis bé, que tot fun­ci­oni. I és clar, van ser els meus pri­mers Jocs i això els fa encara més espe­ci­als. Els segons seran igual d'espe­ci­als però ja ho conei­xes tot. El fet que sigui tot nou ho fa molt il·lusi­o­na­dor. Ho recordo com la millor experiència de la meva vida espor­tiva. Tant de bo que puguem millo­rar el resul­tat.

Som un equip que té molt talent. I això que, en aquest país, molt poca gent prac­tica aquest esport. Con­si­dero que, si ens com­pa­rem amb altres equips, tenim molt talent. Penso en Irlanda, que van fer bronze en l'euro­peu, que estan fets a còpia de físic, tre­ball i defensa. Nosal­tres tenim més talent i això ens pot solu­ci­o­nar par­tits en moments deter­mi­nats. Però, a part d'això, hem fet un pas enda­vant com a equip. L'hoquei s'ha tor­nat un esport físic i defen­siu. Hem d'apro­par-nos a això però sense obli­dar què ens fa dife­rents. Tenim gent que mima la bola, que fa pas­sa­des i com­bi­na­ci­ons en curt, que dese­qui­li­bra, però hem de sumar-hi la base de l'hoquei modern.

Hem fet una bona pre­pa­ració. Hem fet un pas enda­vant res­pecte a l'euro­peu de l'any pas­sat, per exem­ple. Sobre­tot en el joc, en els resul­tats, pot­ser no tant. Ens han anat bé les con­cen­tra­ci­ons i tor­ne­jos de pre­pa­ració com, per exem­ple, el Sis Naci­ons que vam jugar a València con­tra equips que també seran als Jocs. Hem millo­rat, sobre­tot, en dues coses. La pri­mera és l'aspecte defen­siu, perquè s'han dis­cu­tit coses que no fun­ci­o­na­ven, s'han can­viat alguns sis­te­mes i això serà clau en els Jocs per poder com­pe­tir con­tra els altres equips. La segona és la sor­tida de pilota.

Hem fet bons par­tits i hem estat com­pe­ti­tius però ens falta un pas per aca­bar de gua­nyar par­tits i sobre­tot millo­rar en les zones de la línia de 22. És a dir, en defensa come­tem errors i ens des­pis­tem, i això genera penals i oca­si­ons de perill. I al revés, en atac, no aca­bem de defi­nir. Per tant, veig que l'equip està bé i estem con­so­li­dats en ter­mes genèrics però ens falta un punt de clare­dat en atac per aca­bar de deci­dir els par­tits i en defensa per no per­dre'ls.

Tenim clar que hem de gua­nyar dos par­tits clau i sumar en els altres tres. Hem de vèncer el Bra­sil i Nova Zelanda. Això és bàsic i pri­mor­dial per acce­dir a quarts de final, que és l'objec­tiu que ens hem mar­cat. Austràlia està en un graó per sobre de tot­hom i a Angla­terra i Bèlgica els hem d'inten­tar esgar­ra­par punts.

Hem asso­lit un clima de tran­quil·litat molt bo després que el selec­ci­o­na­dor donés la llista. Sem­pre hi ha ner­vis abans d'una llista defi­ni­tiva per a una gran cita. Tot­hom té ganes de demos­trar que pot ser-hi i tot­hom sap que algú se'n que­darà fora. Això genera tensió. Ara, els que que­dem tenim molt clar l'objec­tiu. Som cons­ci­ents que ens falta aquest pas enda­vant, però crec que la gent està bé.

Està clar que no ho estava com la pri­mera vegada i això que abans d'anar a Lon­dres havia estat jugant de titu­lar força par­tits seguits. Però, tot i saber que tens molts números de ser-hi sem­pre et poses nerviós. Aquest cop, però, m'ho he pres amb més calma. Tot i això, el dia abans estava neguitós. Segu­ra­ment, tant o més que els meus com­panys.

I tant. Ales­ho­res, era un dels dos més joves, jun­ta­ment amb Xavi Lle­o­nart. El meu rol era fer-ho bé, com­plir, no equi­vo­car-me i poca cosa més. L'equip era ple de vete­rans que tenien molts Jocs a l'esquena i ales­ho­res el rol era total­ment dife­rent. Ara sóc un dels capi­tans, tinc experiència i això m'obliga a esti­rar el grup i sobre­tot els que debu­ten. És una res­pon­sa­bi­li­tat molt bonica. L'evo­lució indi­vi­dual també és una de les coses maques de l'esport. Aca­bar la meva car­rera amb aquest rol és molt bonic.