Els nens de l'escola del Polo se li acos­ten quan el veuen. Saben que és el capità del pri­mer equip, el conei­xen perquè sovint els grans assis­tei­xen als entre­na­ments dels més petits per donar qua­tre con­sells. I ells el van a veure jugar els diu­men­ges. Li tenen devoció. Saluda un parell de tre­ba­lla­dors del club men­tre camina cap al bar.

Edu­cat i atent, Mane Ter­raza es fa valer dins el camp però també fora gràcies al seu tracte per­so­nal exqui­sit. Fa un parell d'anys va aga­far el relleu d'Àlex Fàbre­gas com a capità del pri­mer equip del Polo, el club de la seva vida, i sem­pre ha exer­cit com a tal de manera exem­plar. “Ens ajuda sem­pre a tots i en qual­se­vol cosa. És un senyor dins i fora del camp, sem­pre té un con­sell per a tot­hom. És un gran capità, però ja ho era abans de dur el braçal”, explica Borja Llo­rens, un dels joves juga­dors del pri­mer equip del Polo.

Després de dues tem­po­ra­des sent el capità, però, Mane Ter­raza deixa l'hoquei. “No tor­naré a jugar amb la selecció espa­nyola i, de moment, ho deixo tot un any”, comenta el fins ara capità del Polo, que viurà i tre­ba­llarà a Madrid. “D'aquí un any em tras­lla­den a Bar­ce­lona i lla­vors ja en par­la­rem, però tinc clar que és gai­rebé impos­si­ble com­pa­ti­bi­lit­zar una feina exi­gent amb un esport semi­pro­fes­si­o­nal com el nos­tre”, comenta. La decisió, pen­sada i madu­rada, la va pren­dre al setem­bre i ales­ho­res va fer un pas en una altra direcció; va dei­xar la feina en una con­sul­to­ria i va deci­dir dedi­car-se en cos i ànima a l'hoquei. “Sem­pre he anat com­bi­nant-ho tot però, si vols arri­bar a la per­fecció, has de triar”, con­si­dera.

Explica que han estat uns últims mesos molt agraïts tot i no haver aca­bat gua­nyant la dar­rera lliga. “Als Jocs espero seguir gau­dint tant i aca­bar aquesta etapa amb un som­riure”, con­si­dera el fins ara capità del Polo que, lluint el braçal, ha aixe­cat una lliga i una copa del Rei. A més, ha repre­sen­tat un dels pals de paller d'un cicle històric del Polo, que s'ha con­ver­tit en l'equip a batre en el pano­rama espa­nyol. “Gua­nyar tants títols, a casa i jun­ta­ment amb els meus millors amics és una de les coses més boni­ques que et pot pas­sar”, comenta Ter­raza, que, tot i tenir mol­tes ofer­tes, mai ha mar­xat a fora a pro­var sort en el món de l'hoquei. “M'hau­ria agra­dat jugar a fora, però lla­vors m'hau­ria per­dut l'època dau­rada del club i això no m'ho hau­ria per­do­nat mai”, con­clou el sem­pre exem­plar Mane Ter­raza.