El dirt track és més conegut a casa nostra d’ençà que Marc Márquez i altres asos de Moto GP s’enfronten amb un grapat de cracs dels EUA en el Superprestigi Dirt Track. Són força més populars el trial i l’enduro, per exemple, però el dirt track és l’especialitat de fora d’asfalt que ha escollit Èlia Gibert (Granollers, 1992) per mirar de convertir la seva passió per donar gas en una professió. Es disputa en circuits ovals de terra –en la modalitat flat track, la més difosa aquí, totalment plans–, en mànegues curtes i explosives. És un esport extrem i de molt contacte, i l’Èlia reconeix que “les noies no el volen ni provar i la majoria de nois, tampoc”. De fet, ella mateixa se’n fa creus: “Jo feia patinatge artístic!” I ara és pilot de l’equip lleidatà Suzuki Grau Racing, en la copa Rodi i l’estatal de flat track, al manillar d’una RMZ 450 de fàbrica, sense fre davanter, suspensió dura i molt exigent. Per sort, la forma física no és cap problema per a aquesta estudiant de ciències de l’activitat física i l’Esport, carrera que és a punt d’acabar.

Val a dir, però, que el primer contacte d’Èlia Gibert amb la competició va ser en l’enduro, als 18 anys, per iniciativa d’un amic de la família, Ramon Paituví –“era i és el meu mentor; el meu altre pare a la pista”–, en veure que “apuntava maneres”. Va ser arribar i moldre, amb l’or en la copa catalana d’endurades dos anys seguits. Llavors, Paituví li va proposar fer el salt a la copa FIM de flat track, on va competir dos anys. Tot un atreviment. “Però jo no em considero atrevida, sinó apassionada”, puntualitza. L’experiència li ha permès accedir a una moto oficial, i ara l’objectiu és “poder viure d’això”. No és fàcil. “Tenir un pressupost que cobreixi les necessitats bàsiques és un hàndicap més difícil que la pròpia competició. Per això confio molt en el meu nou equip i en la Suzuki. Un dia vull ser no només la noia del flat track, sinó la campiona del flat track.”