No, i això que tot va començar molt bé. Vaig gua­nyar el mun­dial indoor amb bones sen­sa­ci­ons. Abans del con­fi­na­ment es va can­cel·lar alguna prova que fal­tava, i els pri­mers dies me’ls vaig pren­dre com unes peti­tes vacan­ces per recu­pe­rar for­ces i vaig estar bas­tant còmode. Al final es va aca­bar can­vi­ant tot el mun­dial a l’aire lliure i ens vam pas­sar dos mesos i mig sense tocar la moto, fent només pre­pa­ració física. Cinc mesos sense com­pe­tir són molts, però també va pas­sar en altres esports. Al setem­bre ens vam tro­bar al davant un calen­dari d’un mes i una set­mana, amb vuit pro­ves en què qual­se­vol cosa em podia dei­xar fora del cam­pi­o­nat, i amb la pos­si­bi­li­tat que es can­cel·les­sin pro­ves o que una PCR et deixés fora de com­bat. Hi havia molta pressió en aquest sen­tit i també un pati­ment cons­tant dins d’un des­as­tre glo­bal, però per­so­nal­ment ha aca­bat bé.

Gens agra­da­bles, la veri­tat. Sense públic i amb una sen­sació estra­nya. Sovint sem­blava més un entre­na­ment, i més venint de molts mesos sense com­pe­tir. Cos­tava entrar en calor.

Durant el con­fi­na­ment m’havia recu­pe­rat de la lesió a l’esquena que m’havia fet abans de l’indoor de Bar­ce­lona i també em sen­tia molt bé d’algu­nes molèsties al genoll que havia tin­gut, però en el penúltim entre­na­ment abans del mun­dial vaig tenir una cai­guda molt forta. Des del 2016, quan em vaig tren­car un tendó, que he d’anar molt amb compte, perquè en aquell moment no em vaig ope­rar, ja que eren uns vuit mesos de baixa. En la cai­guda, em va sor­tir el bíceps i tocava el nervi. Molesta molt. Podia com­pe­tir, però no en l’estat en què hau­ria vol­gut. El fee­ling no era bo i les pri­me­res cur­ses van ser dures. Fins al GP d’Itàlia del cap de set­mana, en què vaig tenir dues set­ma­nes pel mig, no em vaig tor­nar a sen­tir bé.

Sobre­tot hem de ser ràpids i àgils, i ens toca fer molts esti­ra­ments per man­te­nir aquests aspec­tes.

Ara el que toca és un des­cans obli­ga­tori, ja que no sabem quan començarà el mun­dial indoor i si real­ment es podrà dis­pu­tar. No penso en els rècords, ni em pre­o­cu­pen, perquè si m’hi cap­fico i no asso­leixo un objec­tiu con­cret, això pot ser un cop psi­cològic. El 2021, com sem­pre, sor­tiré a gua­nyar, però pri­mer vull tre­ba­llar per tenir una moto encara més com­pe­ti­tiva i, després, anar prova per prova.

Passa en molts altres esports. Quan el Madrid va gua­nyar la Cham­pi­ons tres anys seguits, tot­hom volia que perdés. He gua­nyat 28 mun­di­als i en vull més, però sem­pre hi tro­baré difi­cul­tats afe­gi­des, com ara can­vis en el regla­ment o fac­tors externs, i entenc que algú vul­gui que gua­nyi un altre.

Més tele­visió i apro­par-lo a la gent. Con­ver­tir-lo en un espec­ta­cle, com es fa sovint en els indoor. Per­so­nal­ment, faria pro­ves amb traçats molt espec­ta­cu­lars perquè la gent veiés real­ment el que som capaços de fer. Dei­xar-los prou impres­si­o­nants perquè tor­nes­sin sem­pre l’any següent. És la millor arma que tenim per pro­moure aquest esport.

El trial és la meva passió, però si hagués d’esco­llir alguna altra moda­li­tat seria l’enduro extrem. Són pro­ves en què cal un pilo­tatge agres­siu i m’ani­ria bé pel meu estil. Conec molts pilots que ho fan, són amics meus del mun­dial de trial, i això fa que m’ho miri amb interès, tot i que són pro­ves de set i vuit hores, molt dife­rents de les que fem nosal­tres, però sí que té una part molt diver­tida. Ho he pro­vat, però em con­ti­nua agra­dant més el trial. Com més alt tens el nivell en una espe­ci­a­li­tat, més en gau­dei­xes.

La gene­ració que puja ara, és a dir, Jaime Busto, Miquel Gela­bert, Jorge Casa­les, Gabriel Mar­celi..., poden aca­bar domi­nant en el mun­dial. Tenen un nivell altíssim, millor cada any, i només els falta ser més regu­lars.

La passió com­par­tida amb el meu pare. La pri­mera moto que vaig tenir encara la tinc a l’habi­tació de casa.

L’indoor de Bar­ce­lona del 2006 va mar­car un abans i un després per a mi. Sem­pre havia somiat dis­pu­tar-lo; vaig rebre una invi­tació i vaig aca­bar gua­nyant. Va ser un moment èpic, perquè era molt jove i em vaig donar a conèixer.

Recordo molt els seus duels amb Marc Colo­mer, perquè cada cap de set­mana feien un indoor per la tele­visió. Són els dos pilots que més em van mar­car: el pri­mer, perquè era una lle­genda; el segon, perquè final­ment va ser capaç de der­ro­tar-lo.

Sí, però en el mun­dial encara falta can­viar alguna cosa. Entrar en països com els Estats Units i fer un cam­pi­o­nat més com­plet i interes­sant.

El futur és fer àrees de trial, encara que siguin arti­fi­ci­als, en tots els pobles que es pugui. És cap a on ha d’anar el nos­tre esport.