Joan Mir (Palma, 1997) s’ha unit a un club exclu­siu de pilots que han dei­xat pet­jada en la història del moto­ci­clisme mun­dial, la dels cam­pi­ons de la màxima cilin­drada amb Suzuki, la ger­mana petita dels gegants japo­ne­sos Honda i Yamaha. Barry She­ene (1976 i 1977), Marco Lucc­hi­ne­lli (1981), Franco Uncini (1982), Kevin Schwantz (1993) i Kenny Roberts fill (2000) van mar­car el camí en el segon mil·lenni.

She­ene va ser pro­ba­ble­ment el pri­mer gran pilot mediàtic dels seus temps amb una legió de segui­dors que encara besen molts dels cir­cuits que va tre­pit­jar. A la Gran Bre­ta­nya la seva fama es manté intacte. El 2016 es va estre­nar en els cine­mes un docu­men­tal per cele­brar el 40è ani­ver­sari del pri­mer gran títol de Suzuki. She­ene va sobre­viure a dos acci­dents que sem­bla­ven mor­tals, sobre­tot el de Day­tona el 1975, i amb el seu caràcter rebel con­tra els matei­xos orga­nit­za­dors va con­ver­tir els grans pre­mis en un feno­men glo­bal. She­ene, que va morir de càncer el 2003, va pro­ta­go­nit­zar una bata­lla memo­ra­ble en el mun­dial del 1979 –bus­cava el seu ter­cer títol– con­tra Kenny Roberts, un altre cognom que faria his­to­ria per Suzuki, però aquesta vegada gràcies al fill, que aixe­ca­ria el títol el 2000, l’últim abans de l’arri­bada de Mir. La família Roberts es l’única que té dos mem­bres cam­pi­ons del món de la mateixa cate­go­ria. Aquesta és la pressió que va haver de resis­tir Roberts Jr.

Molt més carismàtic que el petit dels Roberts va ser un altre nord-ame­ricà, Kevin Schwantz, un autèntic avançat als seus temps els anys noranta. Era sinònim d’espec­ta­cle a cada fre­nada, revolt, recta d’arri­bada i avançament, fet que l’envi­ava molt més a terra que els seus rivals. Per molts el circ que mun­tava el de Hous­ton a cada gran premi no era com­pa­ti­ble amb la pos­si­bi­li­tat de llui­tar con­tra una màquina de cal­cu­lar com Wayne Ray­ney, que tenia a més tota la pode­rosa fàbrica Yamaha al dar­rere, o l’ele­git per Honda per domi­nar el mun­dial en el futur, Mick Doo­han. Schwantz, que sem­pre es va man­te­nir fidel a Suzuki (1986-1995), final­ment va fer cam­pi­ona la seva escu­de­ria el 1993, l’any en què Ray­ney va tenir el seu pit­jor acci­dent, una situ­ació que va fer replan­te­jar el seu propi futur. Schwantz, pel risc que pre­nia a cada decisió, va aca­bar per reti­rar-se el 1995, però no va dei­xar l’adre­na­lina i es va apun­tar a les Nas­car. “Quan veig Déu, sé que és el moment de fre­nar”, havia dit més d’un cop per jus­ti­fi­car el seu pilo­tatge al límit.

Abans de l’era dau­rada dels pilots nord-ame­ri­cans el mun­dial era un afer bàsica­ment euro­peu. Així, Suzuki va poder cele­brar només dos títols entre dues lle­gen­des com She­ene i Schwantz amb els ita­li­ans Lucc­hi­ne­lli i Uncini i també de Roberto Gallina, que va ser l’home que va for­mar la pri­mera escu­de­ria Suzuki als 500 cc amb cara i ulls, un equip en què també va córrer Gra­zi­ano Rossi, pare de Valen­tino.

Lucc­hi­ne­lli va esde­ve­nir també una estre­lla que va anar molt més enllà del motor. Va can­tar en el fes­ti­val de San Remo però també va pas­sar per difi­cul­tats. El 1991 va ser detin­gut i con­dem­nat a cinc anys per pos­sessió de cocaïna. Uncini, campió el 1982, també és recor­dat per l’hor­ri­ble acci­dent a Assen el 1983 quan la moto de Wayne Gard­ner li va col­pe­jar el cap. Va estar en coma però va sobre­viure, per molts, de mira­cle, i va tor­nar al mun­dial.