Josep Maria Palomo, poli­facètic pilot campió d’Espa­nya de ral·lis el 1969, de moto­ci­clisme el 1973 i de dues moda­li­tats de motonàutica el 1966, ha mort avui als 74 anys. Palomo per­ta­nyia a una família que vivia per la gaso­lina. No deba­des, el seu germà Víctor –mort pre­ma­tu­ra­ment el 1985, als 36 anys–va sal­tar a la fama en ser un dels pri­mers espor­tis­tes cata­lans amb victòries en cam­pi­o­nats del món –GP de 350 cc a Montjuïc el 1974 i campió del tro­feu FIM de 750 cc el 1976, que seria cam­pi­o­nat del món a par­tir de l’any següent– a més de campió del món d’esquí nàutic, el mateix 1969 en què el seu germà Josep Maria gua­nyava el títol esta­tal de ral·lis amb un Porsche 911 R. Havia debu­tat en ral·lis tot just l’any ante­rior amb un Seat 850 i aquell 1969 va for­mar part d’un equip de ral·lis impul­sat pel RACC, amb Sal­va­dor Fàbre­gas al cap­da­vant.

Josep Maria Palomo va des­ta­car en totes les dis­ci­pli­nes en què va com­pe­tir, tot i que és més cone­gut al volant que al mani­llar. Va córrer ral·lis, mun­ta­nya i cir­cuits, tant en turis­mes com en mono­pla­ces. Però en moto es va dis­tin­gir per unes poques però selec­tes i pro­fi­to­ses par­ti­ci­pa­ci­ons. Va estar a punt de for­mar part de l’equip Seat de ral·lis el 1973, però l’ele­git al final va ser Anto­nio Zanini. Un any més tard va tor­nar a tenir-hi un peu en subs­ti­tució de Jordi Babler –campió esta­tal l’any ante­rior– però l’esco­llit va ser el basc Juan Car­los Pra­dera. Palomo va aixe­car el peu i va pas­sar a com­pe­tir allà on li interes­sava i es va reti­rar el 1978, amb només 32 anys.