Velocitat terminal a Losail

Qatar serà aquest cap de set­mana, a par­tir de demà, l’esce­nari del segon gran premi de Moto GP després d’haver-ho estat del pri­mer fa pocs dies. Aquesta vegada la prova tindrà el nom ofi­cial de GP de Losail, però les carac­terísti­ques no can­vi­a­ran i els favo­rits tam­poc. Més enllà del bri­llant tri­omf de Viñales, el que va que­dar al cap dels afi­ci­o­nats van ser les velo­ci­tats de rècord que van esta­blir les noves Ducati, tant les ofi­ci­als com les de l’equip Pra­mac. De fet, Zarco va tren­car en els entre­na­ments per pri­mer cop el llin­dar dels 360 km/h en por­tar la seva moto fins als 362,4 km/h, nou rècord abso­lut d’una moto de com­pe­tició.

Però no només Zarco va tren­car rècords en els entre­na­ments amb els pneumàtics nous i poca ben­zina. En cursa el seu com­pany i debu­tant Jorge Martín va ser el més ràpid en la història d’un gran premi (358,8 km/h). En la sor­tida ja va exhi­bir un motor d’una altra galàxia quan es tracta només de donar gas. Miller, ja amb una Ducati ofi­cial, va arri­bar fins als 357,6 km/h. Bag­naia (ter­cer) també va adme­tre al final del gran premi que sense aquest motor hau­ria estat impos­si­ble pujar al podi. Per això encara té més mèrit el tri­omf de Viñales davant el mateix Bag­naia i el més expert Zarco, que es van haver de resig­nar davant la lliçó de pilo­tatge i de con­trol de la situ­ació del de Roses, que havia fet un any des­astrós.

Losail ha estat sem­pre un cir­cuit talismà per a Yamaha i Ducati. Honda, fins i tot en la gran era dau­rada de Marc Márquez, ha tin­gut molts pro­ble­mes con­tra els seus rivals direc­tes. L’últim tri­omf va ser el de Marc Márquez el 2014 i en dis­set grans pre­mis només ha acon­se­guit el tri­omf tres vega­des. Sete Giber­nau hi va estre­nar el pal­marès (2004) i Casey Sto­ner va ser el millor el 2011. La resta tot han estat victòries de Yamaha (8) i Ducati, que va tri­om­far el 2019 i el 2018 amb Dovi­zi­oso, que ja tenia la moto més ràpida del mun­dial.

Mal­grat la velo­ci­tat de les qua­tre Ducati i la perícia de Viñales, les diferències final­ment van ser més ajus­ta­des del que es pre­veia. El campió, Joan Mir, va tocar amb els dits el podi amb la moto més fia­ble, la Suzuki; l’Apri­lia va dei­xar boca­ba­dats els més incrèduls en que­dar-se a poc més de qua­tre segons del podi, i Honda manté l’espe­rança d’arri­bar a Europa amb els deu­res més o menys fets. Per això Pol Espar­garó haurà de con­fir­mar que la pro­gressió que va exhi­bir durant tot el cap de set­mana no va ser fruit de la casu­a­li­tat sinó de la feina que hi ha al dar­rere en espera del retorn de Márquez.