Més motor

‘Born to run’

Motor. Àlex Palou, format en aquell pioner Programa de Joves Pilots a Montmeló, segueix les passes d’altres pilots catalans que, tot i les dificultats, han triomfat en el món de les quatre rodes

Els grans cam­pi­ons del moto­ci­clisme català són ben cone­guts i han donat grans jor­na­des de glòria a l’esport del país. En el món de les qua­tre rodes i sobre l’asfalt de cir­cuits d’arreu del pla­neta, d’altres –no tants– han apro­fi­tat el seu talent i l’esforç amb la col·labo­ració d’inver­si­ons econòmiques –sem­pre necessàries– per asso­lir èxits que han apla­nat també el camí d’Àlex Palou, campió de la Indy­Car, tot just en el seu segon any en la F-1 dels EUA.

En veure Palou alçant els braços a Long Beach, molts han recor­dat l’enyo­rat Fermí Vélez, que va morir de càncer el 2003. Va ser el pri­mer que va par­ti­ci­par en les 500 Milles d’Indi­a­na­po­lis (1995). Vélez, de fet, va ser el pri­mer català a assa­bo­rir un títol mun­dial d’auto­mo­bi­lisme quan el 1987 va ser campió del món de resistència de la cate­go­ria C2. Als EUA el gran refe­rent per a Palou ha estat Oriol Servià, que li ha pogut donar con­sells, ja que fins fa tres anys encara com­pe­tia en grans pre­mis de la Indy­Car. El de Pals va ser campió de la Indy Lights el 1999, la F-2 dels mono­pla­ces dels EUA, i el 2005 va ser sub­campió de la Indy­Car, tot i que en aquell moment la com­pe­tició s’ano­me­nava ofi­ci­al­ment Cham Car World Series a causa del cisma que hi havia als EUA.

El plan­ter del RACC

Palou (24 anys), que admet que gua­nyar la Indy­Car era un somni des de la seva arri­bada als EUA el 2019, va ser un dels talents que van entrar a for­mar part del Pro­grama de Joves Pilots del RACC al Cir­cuit de Cata­lu­nya, que tenia el suport del govern. L’auto­mo­bi­lisme català encara viu de ren­des gràcies a aquells joves que somi­a­ven emu­lar els seus ídols. Pel pro­grama, hi van pas­sar Jaume Alguer­su­ari –campió de la F3 britànica amb només 18 anys i pilot de Toro Rosso (2009-2011) a la F1–, Dani Jun­ca­de­lla, Miquel Molina, Dani Clos i Albert Costa, entre d’altres.

L’opor­tu­ni­tat de Palou de fer el salt del kàrting als mono­pla­ces li va donar, pri­mer, l’expi­lot d’Alzira Adrián Cam­pos i, poste­ri­or­ment, el pro­grama del cir­cuit on Lluís Pérez-Sala, també expi­lot de la F1, li va fer de coach i asses­sor. “Si no hagués estat pel RACC, el Cir­cuit, alguns patro­ci­na­dors i l’Adrián Cam­pos, no hau­ria pogut fer el salt a l’auto­mo­bi­lisme. El RACC i el Cir­cuit van fer pos­si­ble els pri­mers tests, em van donar l’opor­tu­ni­tat de tre­ba­llar amb Pérez-Sala i van posar tot de recur­sos al meu vol­tant que em van per­me­tre apren­dre i pro­gres­sar”, adme­tia Palou en una entre­vista a la revista del RACC.

Les altres grans ges­tes de l’auto­mo­bi­lisme català són comp­ta­des, però ben recor­da­des: el tri­omf de Marc Gené en les 24 Hores de Le Mans (2009), el segon lloc de Pedro Martínez de la Rosa en el Gran Premi d’Hon­gria de F1 el 2006 i el tri­omf del mateix pilot a la Fórmula Nip­pon el 1997. Per Palou, el Japó també va ser una rampa de llançament. El 2019 va ser ter­cer en la Superfórmula amb victòria a Fuji abans de fer el salt als EUA. El pilot ja va reconèixer en una entre­vista en aquest diari que la F1 no figura entre les seves pri­o­ri­tats i ho ha repe­tit després del títol en la Indy­Car.

EN CLAU DE FUTUR

“Toca celebrar, descansar i, després, anar a guanyar un altre campionat”
“És un somni que havia de complir; ser campió de la IndyCar és especial”

De la F-1 a Indianapolis

Els vencedors més reconeguts de la IndyCar, tot i que aquesta és una competició que ha anat canviant de nom i va haver de superar el cisma 2004-2007, són els que han assolit la victòria en la F1 “europea” i després en la general d’un campionat que inclou els famosos circuits ovals, començant pel d’Indianapolis, un GP que va més enllà del bé i del mal. Mario Andretti –en la imatge–, Emerson Fittipaldi, Nigel Mansell i Jacques Villeneuve són els únics que han estat campions del món de F1 i reis d’Amèrica en la IndyCar. El neozelandès Scott Dixon, company de Palou i del suec Marcus Ericsson en l’equip Chip Ganassi Racing, és ara mateix el gran referent del campionat. Amb 41 anys, ha guanyat des del 2003 sis cops el campionat. El 2004 Williams va oferir l’oportunitat de provar un dels seus monoplaces al Paul Ricard durant un dia, però finalment en el test definitiu, a Montmeló, l’equip es va decantar per Ralf Schumacher i Juan Pablo Montoya. Marc Gené va ser provador i suplent. El 2013 la revista Autosport va col·locar Dixon en la llista de 50 millors pilots que no han participat mai en la F1.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)