La triple X de Toni Bou

Toni Bou (Piera, 1986) no és cap extra­ter­res­tre. De fet, els qui el conei­xen de prop des­ta­quen la seva humi­li­tat i que té per­fec­ta­ment els peus posats a terra. Però al mani­llar d’una moto de trial es con­ver­teix en un funam­bu­lista estra­tosfèric, capaç de superar els obs­ta­cles més inver­sem­blants. Diu­menge al Palau Sant Jordi va cul­mi­nar quinze anys de domini con­ti­nuat de la seva espe­ci­a­li­tat, rubri­cant el seu trentè títol mun­dia: quinze a l’aire lliure i quinze més d’indoor, l’X-Trial, tal com s’ano­mena ofi­ci­al­ment. Uns números que difícil­ment adme­ten com­pa­ra­ci­ons en altres moda­li­tats espor­ti­ves. “És una ani­ma­lada”, com admet el mateix pro­ta­go­nista. Amb quinze anys d’experiència a l’elit, Bou les ha vis­tes de tots colors, però mai s’havia hagut de jugar un títol pràcti­ca­ment a una sola carta. O caixa o faixa. La reducció del mun­dial d’X-Trial a només dues pro­ves, Andorra i Bar­ce­lona, gene­rava un grau d’estrès des­co­ne­gut en tem­po­ra­des ante­ri­ors. Per això l’esclat d’eufòria després d’asso­lir el seu objec­tiu. “No és el títol que té més valor perquè per a mi un cam­pi­o­nat ha de tenir més cur­ses, però sí el que tenia més ris­cos. En l’indoor, ja per si mateix, tot passa molt ràpid i és difícil mar­car diferències, i a només dues cur­ses ens ho jugàvem tot a Bar­ce­lona. Després de 29 títols con­se­cu­tius, tenir la pos­si­bi­li­tat d’acon­se­guir el 30è al Sant Jordi era una gran opor­tu­ni­tat per a nosal­tres, ens vam pre­pa­rar molt bé i no la vam dei­xar esca­par. Hi havia molta pressió perquè per­dre’l al Sant Jordi també hau­ria estat molt dur”, sosté el pilot de trial més llo­re­jat de la història.

Bou reco­neix que en la pri­mera volta al Sant Jordi –va ser segon rere Jaime Busto– li van pesar els ner­vis. “L’inici no va ser bo. Vaig començar massa agres­siu, i això em va per­ju­di­car. No vaig fer una mala cursa, però no vaig tenir les sen­sa­ci­ons, el con­trol de pilo­tatge i la con­cen­tració d’Andorra.” En tot cas, el pilot de Rep­sol Honda va saber recon­duir la situ­ació i en la segona volta i en la final va sig­nar l’enèsima actu­ació magis­tral que no va tro­bar rèplica dels seus rivals. En l’epíleg del trial va que­dar esce­ni­fi­cat l’espe­rit de superació i el grau de per­fec­ci­o­na­ment de Bou que l’han con­ver­tit en un con­trin­cant ina­bas­ta­ble durant tres lus­tres. Amb la victòria i el títol a la but­xaca, el pie­renc va con­duir la seva Mon­tesa fins a la zona 2, un mal­son per a tots els pilots durant tota la jor­nada, i tot d’una la va ele­var fins al cim de l’obs­ta­cle per gua­nyar-se l’ovació més gran de la nit, la dels 6.000 afi­ci­o­nats que seguien l’espec­ta­cle. “Era un moment espe­cial. Tot era una festa. Aca­bava de gua­nyar la cursa i el meu trentè mun­dial i vaig pen­sar que podia ser un manera bri­llant de rema­tar-ho. Em va sor­tir i va aca­bar essent la nit per­fecta”, remarca.

Després d’aquesta exhi­bició, Bou va demos­trar que tot i els 35 anys encara té corda per estona. De fet, té con­tracte amb Rep­sol Honda fins al 2025 i de moment no té cap pen­sa­ment de reti­rada. “M’ho passo molt bé fent el que faig. Con­jun­ta­ment amb l’equip, hem creat una història molt bonica. Ja són 15 anys, molt més del que em podia espe­rar, però men­tre con­tinuï gau­dint i em res­pec­tin les lesi­ons ho allar­garé el màxim pos­si­ble”, subrat­lla. Bou és un ani­mal com­pe­ti­tiu i es nodreix de les victòries i del seu espe­rit de superació: “Evi­dent­ment, gua­nyar ali­menta per con­ti­nuar tants anys a l’elit, i per acon­se­guir més èxits.” De fet, el pilot pie­renc reco­neix que fa molt temps que va superar les seves pròpies expec­ta­ti­ves: “El meu somni era ser campió del món i a par­tir d’aquí segueixo llui­tant per con­ti­nuar crei­xent com a espor­tista. És una evo­lució per veure fins on pots arri­bar. Quan vaig començar, seria una boge­ria pen­sar que podria està gua­nyant els títols durant quinze anys con­se­cu­tius.” Amb aquesta pre­missa, la de millora contínua, Bou ha començat un nou tàndem amb Car­les Bar­neda, l’exmot­xi­ller de Taka­hisa Fuji­nami: “Amb en Marc [Freixa] hem pas­sat qua­tre anys increïbles, amb molts títols, però ara neces­si­tava una nova moti­vació, un nou al·lici­ent per inten­tar millo­rar encara una mica més.” Amb Fuji­nami reti­rat, segur que també tro­barà un estímul en la irrupció de joves pilots com el gallec de 21 anys Gabriel Mar­ce­lli (Mon­tesa), el seu rival en la final del Sant Jordi i que pot aca­bar sent el seu com­pany en l’estruc­tura de Rep­sol Honda. “Penso que venen anys bonics de cara a l’esport. Ja fa anys que les noves gene­ra­ci­ons ens dema­nen pas a mi i a l’Adam Raga, i està bé que hi hagi més pilots cap­da­van­ters. Serà posi­tiu que si en alguna prova que­des fora del podi, puguis con­ti­nuar aspi­rant al títol”, sen­ten­cia el trenta vega­des número u del mun­dial. La tri­ple X del trial.