Fins al dia que ell vulgui

Podem adme­tre el caràcter mino­ri­tari del trial –no a Cata­lu­nya–, però quan es posen sobre la taula 30 títols mun­di­als con­se­cu­tius, 15 anys d’imba­ti­bi­li­tat con­ti­nu­ada a l’aire lliure i sota sos­tre, no hi ha mati­sos que val­guin: no hi ha res igual en el món de l’esport.

Toni Bou és un autèntic super­do­tat, i no només pel seu pilo­tatge. Si el més difícil no és gua­nyar, sinó con­ti­nuar gua­nyant, Toni Bou (Piera, 17-10-1986) és un fora de sèrie d’un nivell tal que no es pot defi­nir només per una pre­pa­ració física de número 1 o per una tècnica de pilo­tatge que li ha permès sen­tir que la moto és la seva ter­cera cama. Allà on no arriba el recor­re­gut de la sus­pensió, la flexió de cames hi fa la resta. Allà on no n’hi ha prou amb el tacte de l’embra­gatge i la tracció per enfi­lar-se per una paret, l’impuls dels abdo­mi­nals és el que marca la diferència.

Però tot això, que és impres­cin­di­ble per ser campió, és insu­fi­ci­ent per gua­nyar 15 anys seguits. Perquè sem­pre hi ha un any amb con­di­ci­o­nants físics, o un desen­llaç a cara o creu. I que sem­pre cai­gui del mateix cos­tat no pot ser casual. Bou s’hau­ria reti­rat fa anys, o com a mínim hau­ria can­viat de dis­ci­plina, si no tingués la men­ta­li­tat ade­quada per començar una tem­po­rada rere l’altra assu­mint que sem­pre hi havia un rival més que els Lampkin, Raga, Fuji­nami, Cabes­tany, Fajardo, Busto... i tota la resta que ha des­fi­lat pel trial en els últims 15 anys, als qual ha anat superat sem­pre. Aquest rival no té nom ni cognom, és la seva pròpia ombra.

Els millors for­ma­dors d’espor­tis­tes afir­men que no només el campió d’una com­pe­tició tri­omfa, que tri­om­far és ser millor que ahir i apu­jar les pres­ta­ci­ons. Si com­prem l’argu­ment, Toni Bou és el tri­om­fa­dor etern perquè ha resis­tit les enves­ti­des de tots els com­pe­ti­dors, que l’han obli­gat a ser millor. I si admi­nis­tra aquesta qua­li­tat, estarà en con­di­ci­ons de dei­xar aquesta moda­li­tat tan física sent campió, i fer-ho el dia que ell vul­gui.

De moment, men­tre valora si el Dakar l’atrau prou o si es plan­teja si el pròxim repte té mani­llar o volant com la seva gai­rebé coetània Laia Sanz, tor­narà a per­se­guir la per­fecció, el cam­pi­o­nat amb un ple de victòries com ja va fer el 2019 a l’aire lliure (8 de 8) o un trial sen­cer a zero en totes les zones, com al Japó aquell mateix any (el segon va aca­bar amb 20 punts). No passa en cada prova però quan s’acosta tant al zero es plan­teja el debat entre els dis­se­nya­dors de les zones: si és con­ve­ni­ent incre­men­tar la difi­cul­tat perquè Bou no enca­deni zeros i assu­mir que per a la majo­ria dela resta de par­ti­ci­pants es con­ver­tei­xin en impos­si­bles.