Catalana de gas, a la conquesta del món

La tro­ba­reu en altres pla­nes d’aquest exem­plar perquè Laia Sanz (Cor­bera de Llo­bre­gat, 11-12-1985) va ini­ciar ahir el seu nou objec­tiu espor­tiu. El Dakar, al volant. Ja s’ha estre­nat al volant, s’ha envol­tat dels millors –ha com­par­tit cotxe amb Car­los Sainz, ha tin­gut Lucas Cruz i Dani Oli­ve­ras de copi­lots– i els seus onze Dakar al mani­llar d’una moto són una experiència for­mi­da­ble per pen­sar que, si el Mini 4x4 es com­porta, la dot­zena par­ti­ci­pació també pot ser la dot­zena vegada en la meta.

Però Laia Sanz no va a par­ti­ci­par. Va a fer-ho bé i, si pot ser, molt bé. En cas con­trari no hau­ria mogut con­tac­tes i patro­ci­na­dors per dis­po­sar d’un cotxe de pri­mera fila –Mini ha gua­nyat set de les últi­mes deu edi­ci­ons– perquè, tot i que aspi­rar al top-10 en cotxe val una for­tuna, el seu novè lloc del 2015 és una referència, no per avui, però sí per més enda­vant.

Un any abans d’aquell novè lloc, la pilot cata­lana amb millor pal­marès de la història ja avi­sava que ella no va gua­nyar mai un Dakar en moto i que com­pe­tir en cotxe era la seva passió des que, quan tenia sis anys, el seu pare la por­tava “a fer viro­lles”.

Laia Sanz no és tant els seus onze Dakar aca­bats, els 20 títols mun­di­als de trial (14) i enduro (6), un pal­marès d’altra banda ini­gua­la­ble. La seva trans­cendència es fona­menta en una con­tri­bució deci­siva per fer caure murs, bar­re­res i pre­ju­di­cis gènere.

En els últims anys, el fut­bol i els esports de motor han dei­xat de ser motiu d’eti­que­tar les nenes, noies o dones que s’hi han vol­gut dedi­car. Per acon­se­guir-ho, no hi ha millor medi­cina que l’èxit, i les dues dècades de victòries de Laia Sanz han tin­gut el mateix efecte que la tem­po­rada per­fecta de les fut­bo­lis­tes del Barça. Fa anys, només uns pares molt cre­mats de la gaso­lina li deien que sí a la filla quan dema­nava una moto com la del seu germà. Si ara es viu amb tota natu­ra­li­tat és perquè els temps can­vien, i també per l’impuls de dones com Laia Sanz.

En el Dakar sem­pre hi ha hagut dones pilots. Poques, però alguna amb resul­tats excel·lents. Jutta Kleinsch­midt va gua­nyar en cot­xes l’any 2001 i sem­pre va estar entre les aspi­rants, però aquell va ser un cas de qua­dra­tura del cer­cle. Una pilot de cate­go­ria –com Laia Sanz, ja l’havia dis­pu­tat en moto–, un mes­tre de cate­go­ria al volant –Jean Louis Sch­les­ser, que havia estat la seva pare­lla durant sis anys– i el millor equip, Mit­su­bishi.

En aquest sen­tit, Laia Sanz sem­pre ha aixe­cat la veu per fer notar les difi­cul­tats que tenen les dones per acce­dir a l’impres­cin­di­ble patro­cini pri­vat per fer car­rera en l’esport del motor. I no ho rei­vin­dica tant per ella –de patro­ci­na­dors n’ha tin­gut, i de motos de fàbrica, també– com perquè les nenes que volen anar en moto tin­guin les matei­xes opor­tu­ni­tats des de les eta­pes ini­ci­als.

El GP de França del 2003 va veure el pri­mer tri­plet català en la història del mun­dial de moto­ci­clisme amb Sete Giber­nau, Toni Elias i Dani Pedrosa. Aquell dia El 9 va titu­lar a por­tada Cata­lana de gas. Poc ens podíem ima­gi­nar que l’autèntica cata­lana del gas, la pilot que can­vi­a­ria per sem­pre l’esport del motor d’un entorn mas­culí a una visió fami­liar, estava pujant parets, sal­tant pedres i cre­uant rius en les zones del mun­dial de trial júnior. El dels homes, que can­vi­a­ven la curi­o­si­tat per la incre­du­li­tat i per un punt de ràbia indis­si­mu­lada quan la noia els superava. Una història que s’ha repe­tit entre els pilots pro­fes­si­o­nals del Dakar i que hau­ria de que­dar anco­rada en el pas­sat.