“M’agra­da­ria córrer amb tu.” La Clàudia va sor­pren­dre el 2014 el seu pare, Narcís Marcó, un dels fun­da­dors de l’escu­de­ria Medi­terrània el 1980. Qui es podria resis­tir a una pro­posta filial, si a més es trac­tava d’evo­car records ines­bor­ra­bles pit­jant l’acce­le­ra­dor? Marcó, com a vice­pre­si­dent, i Paco Padi­lla, com a pre­si­dent, van revi­ta­lit­zar el 2018 una escu­de­ria que manté l’espe­rit de 40 anys enrere, però que no viu només de la nostàlgia. Creix, com­pe­teix i acu­mula resul­tats i cada cop més equips.

Padi­lla també s’ha tor­nat a posar al volant. “Quan vam reac­ti­var la Medi­terrània, jo m’estava a l’equip d’assistència. Arri­ba­ven els pilots i em deien: «Què, tu no t’hi ani­mes?» Com volien que hi tornés després de més de 30 anys..?”, explica. “Però, per dins, alguna cosa se m’anava remo­vent. Fins que un dia, dinant a casa, vaig comen­tar aquests copets a l’esquena que rebia dels pilots. Els fills i la dona em van dir: «I doncs, què espe­res?» No vaig aca­bar de dinar que ja era a l’ordi­na­dor bus­cant cotxe.”

Marcó i Padi­lla cor­rien fa 40 anys i ho fan ara. Però l’escu­de­ria fa de parai­gua no només dels vete­rans amb més vin­cle. La reac­ti­vació va començar amb un grup de What­sApp, amb altres pilots de dècades enrere, i en va anar agre­gant, pri­mer, dels que no ho havien dei­xat i esta­ven agru­pats en altres escu­de­ries i, cada cop més, de gene­ra­ci­ons més joves. “Des del pri­mer moment, no volíem dei­xar enrere cap dels pilots amb qui havíem coin­ci­dit. Però també n’han anat arri­bant de joves i els volem poten­ciar”, expli­quen. “Hi ha algun pilot que ens diu que de petit ens venia a veure amb ganes d’aca­bar fent el que fèiem”, diu Padi­lla. “En la rees­trena, el retorn, ja vam tenir més de 20 cot­xes. I la cosa no ha parat de créixer”, hi afe­geix. “Ara som 98 equips.” Ja no és exclu­si­va­ment de pilots giro­nins, i n’hi ha fins i tot de les Bale­ars. Tots amb el mateix espe­rit: “Són ganes sobre­tot de pas­sar-ho bé. Aquesta és la filo­so­fia. No tenim la pressió que podria tenir un equip del mun­dial”, diu som­ri­ent Narcís Marcó. Amb 155 socis –“el 80% són pilots i copi­lots en actiu”–, com­pe­tei­xen en els cam­pi­o­nats esta­tal i català de regu­la­ri­tat i velo­ci­tat, i en algu­nes pro­ves inter­na­ci­o­nals com el Dakar clàssic i el ral·li de Por­tu­gal d’històrics. Toni Ver­da­guer i Meius Mora s’han asse­gu­rat el títol en l’esta­tal de regu­la­ri­tat.

En el cir­cuit de ral·lis hi ha altres escu­de­ries històriques, com la Baix Empordà i la Costa Brava, la més antiga, amb més de 50 anys d’acti­vi­tat, des del 1971.

És un món de molta passió, amb hores i hores per pre­pa­rar amb tot detall els cot­xes i diners per gas­tar-hi. “Un ral·li com el Costa Brava et pot cos­tar 3.000 euros, i una prova del cam­pi­o­nat català, pot­ser la mei­tat.” I amb poca ajuda: “Els patro­ci­nis, mínims. Abans, més o menys n’arri­ba­ven. Ara, alguna col·labo­ració, però ben poca cosa. Si cobrim el cotxe d’adhe­sius és més per nostàlgia que per retorn.” Sí que tro­ben col·labo­ració, per exem­ple, per al càtering, un dels fac­tors que agra­ei­xen els pilots en els grups d’assistència que mun­ten les escu­de­ries en les com­pe­ti­ci­ons. També costa, res­pecte a anys enrere, cap­tar volun­ta­ris per a les orga­nit­za­ci­ons dels ral·lis, fona­men­tals per als con­trols i tot el desen­vo­lu­pa­ment de les pro­ves. Amb aquest objec­tiu s’ha creat aquest any l’asso­ci­ació Ralli­Vol Girona.