David con­tra Goliat

Fa 50 anys, el Mini ven­ce­dor no va sor­tir de Bar­ce­lona –la pri­mera vegada va ser el 1982–, sinó de Minsk, a l'actual Bie­lorússia. Quan Paddy Hopkirk i Henry Lid­don –pilot i copi­lot– mira­ven d'arren­car el cotxe a 40 graus sota zero, poc s'ho devien ima­gi­nar que tin­drien tots el números per gua­nyar, per bé que l'any ante­rior un Mini ja havia estat ter­cer a Mon­te­carlo. El cas és que el regla­ment afa­vo­ria des­ca­ra­da­ment els cot­xes amb motors petits, mit­jançant un sis­tema d'han­di­caps que cor­re­gia els temps segons la cilin­drada dels vehi­cles.

El Mini s'enfron­tava amb un temi­ble esquadró de vuit Ford Fal­con nord-ame­ri­cans de 4,7 l de cilin­drada i gai­rebé 300 CV, un dels quals pilo­tat pel campió del món de F-1 del 1962, Gra­ham Hill. No obs­tant això, el modes­tos 1.097 cc del Mini es van reve­lar imba­ti­bles un cop apli­cat l'índex de pres­tació, i el millor Fal­con –el de Bo Ljung­feldt, el més ràpid amb escreix en els trams de velo­ci­tat, que s'havien introduït el 1961– es va haver de con­for­mar amb el segon lloc rere Hopkirk i el Mini Coo­per.

Ana­lit­zat amb la distància del temps, el sis­tema tras­pua una anti­es­por­ti­vi­tat fla­grant, del tot inver­sem­blant sota el prisma de l'esport pro­fes­si­o­nal d'alt nivell. Però val a dir que en aque­lla època el Mon­te­carlo no era una mànega més del mun­dial de ral·lis –que no es va ins­tau­rar fins al 1973–, sinó un fi en si mateix en què l'orga­nit­zació feia i des­feia a ram­pells.

Així, el 1965 el sis­tema d'han­di­caps va can­viar –ja no afa­vo­ria tant els cot­xes petits– i, per si no fos prou, el Mini va aug­men­tar de cilin­drada, fins al 1.275 cc. Ras i curt, ara gua­nya­ria el més ràpid. El que passa és que el més ràpid va ser el mític Timo Mäkinen (cap relació amb el tetra­campió mun­dial del 1996 al 1999, Tommi Mäkinen)... al volant del Mini Coo­per S.

L'orga­nit­zació del Mon­te­carlo ja en tenia ben bé prou, del petit Mini. Mäkinen va tor­nar a vèncer el 1966; més encara, tres Minis van aca­pa­rar el podi –com en el recent Dakar–. L'arbi­tra­ri­e­tat dels ofi­ci­als de la prova va asso­lir nivells olímpics: els tres Minis –i el quart clas­si­fi­cat, un Ford Cor­tina– van ser exclo­sos sense solta ni volta, per haver mun­tat uns fars no regla­men­ta­ris. Ves per on, la victòria va anar a parar al cinquè clas­si­fi­cat, un Citroën DS21 –francès, com els orga­nit­za­dors– conduït per Pauli Toi­vo­nen, pare del mític Henri (que amb la seva mort el 1986 posa­ria fi als Grup B).

El Mini, però, va riure dar­rer i es va tor­nar a impo­sar el 1967, ara amb Rauno Aal­to­nen. La revenja havia estat dolça, però l'esca­lada de potència dels rivals no tenia atu­ra­dor i el 1968 –ja sense han­di­caps de cap tipus, eli­mi­nats per sem­pre més– Aal­to­nen només va ser ter­cer, rere dos potents Porsche 911 T.

Incom­bus­ti­ble, encara ara

Aquesta ratxa d'èxits en una prova que lla­vors ja era mítica va ser clau en l'ascens a lle­genda de l'auto­mo­bi­lisme del petit uti­li­tari dis­se­nyat per Alec Issi­go­nis el 1959. Tant és així, que el seu fabri­cant –el gegant britànic Bri­tish Ley­land– fa temps que va fer fallida, però el Mini segueix ben viu i amb marca pròpia, per bé que el cotxe que BMW fabrica actu­al­ment té poc a veure amb aquell vehi­cle que apro­fi­tava els seus tres metres pelats fent gala d'un enginy pro­digiós... Ben mirat, però, encara té menys a veure amb el cotxe del Dakar de Nani Roma.