Les memòries o l’auto­bi­o­gra­fia de James Bren­dan Con­nolly (Bos­ton, 1868-1957) no són les d’un atleta qual­se­vol. Va ser un nota­ble escrip­tor i cro­nista amb estu­dis a Har­vard i un bagatge que ja voldríem molts ara en plena era digi­tal. Ara el recor­dem pel seu momen­tum. “A l’estadi, amb cent mil per­so­nes cri­dant i amb una banda d’uns 200 músics tocava l’himne, vaig ado­nar-me que jo era el pri­mer campió olímpic en 1.500 anys d’història”, escriu Con­nolly, reme­mo­rant la gesta que el va con­duir a la poste­ri­tat, el pri­mer títol olímpic de l’era moderna. Avui fa 125 anys que aquest fill d’immi­grants irlan­de­sos que havien arre­lat a Bos­ton, com milers i milers de com­pa­tri­o­tes seus, va tri­om­far en el tri­ple salt, la pri­mera prova a Ate­nes el 1896, amb una tècnica a anys llum de l’actual (dos salts amb el peu dret). No hi havia una regu­lació clara sobre com s’havia de fer el salt. Va arri­bar fins als 13,71 m imi­tant, segons ell mateix, el que havia vist fer a espor­tis­tes més grans quan ell era petit, a Bos­ton. “No ho havia pro­vat des dels dotze anys.” De fet, Con­nolly s’havia for­mat en el fut­bol ame­ricà i el ciclisme, però com molts altres en el seu temps era un atleta des­ta­ca­ble en mol­tes dis­ci­pli­nes. Va ser segon en el salt d’alçada i ter­cer en llar­gada.

Les peripècies per arri­bar a Ate­nes des de Bos­ton també són lle­gendàries, però ell mateix en va dei­xar constància escrita. Asso­lir el permís de Har­vard per anar a Ate­nes no va ser fàcil, perquè en diri­gir-se al res­pon­sa­ble del comitè atlètic aquest el va acu­sar de voler anar a fer un viatge de plaer. “Recordo un dels ofi­ci­als del comitè obrint un mapa d’Europa davant meu per veure on era Ate­nes.” Final­ment va desis­tir que Har­vard l’enviés com a atleta de la uni­ver­si­tat i es va pagar el viatge a través del menut Suf­folk Club de la loca­li­tat on vivia. Amb nou espor­tis­tes més es va embar­car el 20 de març a Nova York en un vai­xell de vapor ale­many de vuit mil tones (el Bar­ba­rossa) en direcció a Nàpols durant 12 dies. “El segon dia a Itàlia em van robar la car­tera i vaig estar a punt de per­dre el tren cap a l’Adriàtic.” “Tenia els com­panys de Bos­ton al vagó cri­dant-me que ja mar­xa­ven i un poli­cia inten­tant iden­ti­fi­car-me. Tres atle­tes em van aga­far lite­ral­ment des de dalt i em van pujar per la fines­tra.” L’odis­sea va con­ti­nuar cap a Bríndisi i amb un altre vapor cap a Corfú, Patres i un altre viatge amb tren de deu hores fins a arri­bar a Ate­nes.

Con­nolly relata l’amis­tat que va fer amb atle­tes ale­manys i els seus duels per qui era més ràpid “bui­dant gots de vi”. Malau­ra­da­ment en el futur molts com­pa­tri­o­tes seus no viat­ja­rien a Europa a con­fra­ter­nit­zar sinó a par­ti­ci­par en les grans guer­res mun­di­als. L’atleta també viu­ria més enda­vant la seva pròpia experiència bèl·lica, ja que ani­ria al front de la guerra de Cuba, la d’Espa­nya con­tra els Estats Units, des d’on envi­a­ria cròniques al Bos­ton Globe. A mesura que els Jocs van anar pre­nent rellevància, els Estats Units també van anar recu­pe­rant la memòria del seu pri­mer campió. Tot un per­so­natge.