Olimpisme

L’altra història dels Jocs Olímpics (4)

La Gran Guerra

L’olimpisme va comprovar el 1914 que no tenia cap capacitat per aturar les guerres, que eren elles les que impedien tirar endavant els Jocs.

Per primera vegada una edició dels Jocs Olímpics, la que s’havia de fer a Berlín el 1916, no es podria disputar

El 28 de juny del 1914 l’hereu de l’Imperi austríac Fran­cesc Fer­ran va ser assas­si­nat a Sara­jevo. El 28 de juliol Àustria va decla­rar la guerra a Sèrbia. Començava una sèrie de reac­ci­ons en cadena que con­dui­rien a la Pri­mera Guerra Mun­dial i que tren­ca­rien el somni de Pierre de Cou­ber­tin. No va ser la guerra la que va dei­xar pas als Jocs Olímpics sinó que van ser aquests els que no es van poder cele­brar l’any 1916 perquè tota Europa estava en fla­mes i l’olim­pisme no va que­dar-ne al marge.

La inde­pendència dels mem­bres del COI res­pecte als governs dels seus Estats, un dels punts claus de tota l’arqui­tec­tura olímpica cons­truïda per Cou­ber­tin durant 30 anys, estava a punt de pas­sar una dura prova. Els Jocs del 1916 s’havien de fer a Berlín, la capi­tal d’un dels Estats agres­sors i la majo­ria dels mem­bres del COI per­ta­nyien a naci­ons que esta­ven en guerra amb Ale­ma­nya. El pre­si­dent del COI es va negar a subs­ti­tuir Berlín per una altra ciu­tat com a orga­nit­za­dora dels Jocs de la sisena Olimpíada. Cou­ber­tin va poder apli­car una de les seves màximes. Uns Jocs es fan o no, però no es can­vien de data i la nume­ració es manté. Berlín havia aspi­rat als Jocs del 1904, el 1908 i el 1912. Una i altra vegada havia estat der­ro­tada o havia cedit en les seves inten­ci­ons pen­sant que la pro­pera seria la seva. Com el 1909, quan Cou­ber­tin els va donar garan­ties que si dei­xa­ven els Jocs del 1912 a Esto­colm, els del 1916 serien seus. I així va ser. El 4 de juliol del 1912, a Esto­colm, Berlín va rebre la orga­nit­zació dels Jocs del 1916.

Seu en temps de guerra

Quan va escla­tar el con­flicte mun­dial, l’estiu del 1914, els ale­manys van pen­sar que dura­ria poc i no es van plan­te­jar que els Jocs pre­vis­tos per dos anys després s’hagues­sin d’anul·lar. Cou­ber­tin va pen­sar en tras­lla­dar-los algun país escan­di­nau o als Estats Units, però va témer que fer-ho pro­voqués un tren­ca­ment poste­rior de l’olim­pisme. L’esclat de la guerra va pro­vo­car con­flic­tes interns entre alguns mem­bres del COI. Com el britànic Cook, que va dimi­tir el 1915 “per no haver de seure en un comitè al qual des­ho­nora la presència d’ale­manys”. A més els ale­manys van fer saber al COI que podrien recla­mar que s’apliqués la norma que deia que el comitè olímpic havia de tenir la seva seu en la ciu­tat orga­nit­za­dora dels Jocs i que fins lla­vors no s’havia apli­cat mai. De fet, des de la seva fun­dació el 1894 el COI no havia tin­gut cap seu fixa. Es deia que el COI era on era el baró de Cou­ber­tin, ja fos quan n’era el pre­si­dent o el secre­tari gene­ral.

El baró de Cou­ber­tin, que havia fet de l’inter­na­ci­o­na­lisme una de les bases del seu pro­jecte de res­tau­ració dels Jocs Olímpics, es va tro­bar amb el dilema que la seva pàtria era agre­dida per l’ene­mic habi­tual del dar­rer segle i que havia de defen­sar-la però al mateix temps tenia al davant una gran opor­tu­ni­tat per refer­mar el seu pro­jecte que anava més enllà de les naci­ons. L’1 de gener del 1916, Cou­ber­tin es va incor­po­rar a l’exèrcit francès. Tenia 51 anys, li van encar­re­gar tas­ques pedagògiques i no va anar mai al front. Va dei­xar la pre­sidència del COI de manera pro­vi­si­o­nal ja que va con­si­de­rar que no li sem­blava cor­recte que fos pre­si­dit per un sol­dat, tot i que va seguir amb la seva tasca a través de les rela­ci­ons per­so­nals que havia for­jar durant tots aquells anys. Entre el 1915 i el 1919 el pre­si­dent interí del COI va ser el baró suís Gode­froy de Blo­nay. Cou­ber­tin, que sem­pre va diri­gir el COI de forma per­so­nal i auto­ritària, sense fer gaire cas a la estruc­tura que ell mateix havia mun­tat, va donar res­posta el 1915 a la qüestió d’on estava la seu del COI. Sense dir-li res al baró de Blo­nay, el 10 d’abril del 1915, Cou­ber­tin i l’Ajun­ta­ment de Lau­sana van sig­nar l’acord pel qual s’ins­tal·laven a la ciu­tat el cen­tre admi­nis­tra­tiu i els arxius del COI.

La Pri­mera Guerra Mun­dial no va aca­bar amb l’olim­pisme però el COI va com­pro­var que no estava més enllà del be i del mal, que el pri­mer gran con­flicte al qual s’havia hagut d’enfron­tar l’havia dei­xat ino­pe­rant i que la seva acti­vi­tat només es podia dur a terme en temps de pau, una pau que el COI no estava en con­di­ci­ons d’impo­sar a ningú. Tot al con­trari. L’esport s’estava con­ver­tint en un feno­men pla­ne­tari i els governs començaven a veure que de les acti­vi­tats espor­ti­ves en gene­ral i dels Jocs Olímpics en par­ti­cu­lar se’n podia fer un ús polític. El tri­omf de la revo­lució a Rússia va alte­rar encara més el mapa polític i social d’Europa. La Pri­mera Guerra Mun­dial havia estat molt cru­enta. Les naci­ons van veure que els Jocs Olímpics eren un lloc on diri­mir quina era la millor sense tenir bai­xes. L’any 1913, es va escriure això en un diari ale­many: “La idea olímpica de la era moderna sim­bo­litza una guerra mun­dial, que no mos­tra el seu caràcter mili­tar ober­ta­ment, però que dona, a aquells que saben lle­gir les estadísti­ques espor­ti­ves, un idea sufi­ci­ent de la jerar­quia de les naci­ons”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)