A tot arreu

El 1968 va ser un any revo­lu­ci­o­nari, amb revol­tes al Bra­sil, Ale­ma­nya, França, Mèxic i Txe­cos­lovàquia i un incre­ment con­si­de­ra­ble de l’opo­sició a la Guerra del Viet­nam. A França, els car­rers es van omplir de pro­tes­tes, mani­fes­ta­ci­ons i bar­ri­ca­des. Pri­mer van ser els estu­di­ants i després s’hi van afe­gir els obrers en el que es va conèixer com el maig francès i que va aca­bar amb unes elec­ci­ons avançades el mes de juny en què el gene­ral De Gau­lle va arra­sar. A Praga, la pri­ma­vera democràtica ini­ci­ada a l’abril amb la cai­guda del govern comu­nista es va aca­bar el 20 d’agost amb l’entrada de les tro­pes del Pacte de Varsòvia a Praga, en una imatge molt sem­blant a la de Buda­pest el 1956. Als Estats Units, van ser assas­si­nats Mar­tin Lut­her King i Robert Ken­nedy i el poder negre era al car­rer.

A Mèxic mateix, els mesos que van pre­ce­dir la inau­gu­ració dels Jocs, jus­ta­ment el 12 d’octu­bre, ani­ver­sari del des­co­bri­ment d’Amèrica, van ser molt moguts. Les tra­di­ci­o­nals mani­fes­ta­ci­ons per com­me­mo­rar l’ani­ver­sari de la revo­lució cubana van ser dura­ment repri­mi­des per la poli­cia i les poste­ri­ors pro­tes­tes dels estu­di­ants van encen­dre més l’espi­ral acció-reacció. La poli­cia va ocu­par els ins­ti­tuts del cen­tre de la ciu­tat, els car­rers es van omplir de bar­ri­ca­des i el nom­bre de ferits i de detin­guts aug­men­tava dia rere dia.

Repressió

El pre­si­dent de Mèxic, Gus­tavo Díaz Ordaz, es va aga­far els Jocs com a un bé suprem a pre­ser­var per la imatge del país de cara a l’exte­rior. Els orga­nit­za­dors havien creat dos lemes per als seus Jocs: “Tot és pos­si­ble en la pau” i “Com­por­tat bé, mexicà, les olimpíades arri­ben”. Els estu­di­ants, que recla­ma­ven més democràcia, van mani­fes­tar que no ana­ven con­tra els Jocs, sinó con­tra l’ús que el govern en volia fer. Per això en algu­nes mani­fes­ta­ci­ons es cri­dava “No volem olimpíada, volem revo­lució”. Final­ment tot va aca­bar en una tragèdia. El 3 d’octu­bre, només nou dies abans de l’inici dels Jocs, una mani­fes­tació d’estu­di­ants va ser dura­ment repri­mida a la plaça de les Tres Cul­tu­res, on s’havien aple­gat més de 10.000 per­so­nes, i va aca­bar amb un balanç de 300 morts. L’italià Giu­lio Onesti en nom dels comitès olímpica naci­o­nals, i el suís Tho­mas Keller, en nom de les fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals, van dema­nar a Avery Brun­dage la sus­pensió dels Jocs. Brun­dage va res­pon­dre, si fa no fa, el mateix que diria qua­tre anys més tard després de la matança de Munic: els Jocs havien de con­ti­nuar.

Smith i Car­los

Els 16 dies de com­pe­tició van con­ti­nuar moguts. D’entrada, es va aca­bar la unió espor­tiva ale­ma­nya. La República Fede­ral i la Democràtica van par­ti­ci­par amb equips sepa­rats. L’equip dels Estats Units va arri­bar a Mèxic amb un pro­blema latent. Alguns atle­tes dona­ven suport a les rei­vin­di­ca­ci­ons del Black Stu­dent Union (Sin­di­cat d’Estu­di­ants Negres): vet a Sud-àfrica, presència d’un entre­na­dor negre a l’equip ame­ricà i reha­bi­li­tació de Muham­mad Ali com a campió del món de boxa dels pesos pesants. A més, van avi­sar que farien el que podrien per donar la victòria al seu equip, però que si puja­ven al podi pro­tes­ta­rien con­tra la dis­cri­mi­nació racial. Dit i fet. Pri­mer, Jim Hines i Char­lie Gre­ene, pri­mer i ter­cer en els 100 m, van refu­sar rebre les meda­lles de les mans del pre­si­dent del COI i, després, el plat fort: Tom­mie Smith i John Car­los, pri­mer i ter­cer dels 200 m, van pujar al podi sense saba­tes, amb mit­jons i, quan va sonar l’himne dels Estats Units, van aixe­car un puny amb un guant negre i van aco­tar el cap. John Car­los es va defen­sar: “Quan gua­nyem, els blancs diuen que som ame­ri­cans, quan fallem, lla­vors som negres.”

El Comitè Olímpic dels Estats Units va mini­mit­zar l’afer, però el COI , va ser impe­ca­ble, va expul­sar Smith i Car­los de la vila olímpica i va amenaçar l’USOC amb san­ci­ons. A les seves memòries, Brun­dage va escriure al res­pecte: “Un dia hi va haver una dèbil mani­fes­tació en el podi de la victòria per culpa de dos com­pe­ti­dors negres dels Estats Units, que no van fer cas al fet que els Jocs Olímpics van ser un dels pri­mers llocs on va rebre als negres en el ter­reny espor­tiu sense dis­cri­mi­nació i on s’els va donar la opor­tu­ni­tat de ser jut­jats pels seus pro­pis mèrits. Però s’els va enviar ràpida­ment cap a casa i es va cen­su­rar al seu comitè per enviar com­pe­ti­dors d’una men­ta­li­tat tan recar­go­lada i amb tan poca estima pels prin­ci­pis olímpics i la dig­ni­tat dels Jocs, avi­sant-lo que si no podia con­tro­lar a tots els mem­bres de la seva dele­gació seria des­tituït”. Un edi­to­ri­a­lista de France Soir va escriure que els atle­tes havien des­truït la lle­genda “de la gran fra­ter­ni­tat inter­na­ci­o­nal de l’esport”. “Avui, les pro­ves olímpi­ques ali­men­ten el sen­ti­ment naci­o­nal i fins i tot el deliri naci­o­na­lista. L’esport ofe­reix un tram­polí al xovi­nisme i al racisme. Els Jocs del 1968 són el reflex d’un món estri­pat per les pas­si­ons, d’un món d’odi i de violència. I els absents, Sud-àfrica ha hagut de renun­ciar a enviar els seus atle­tes a Mèxic. La segre­gació, que és la seva llei, també la pateix. La Xina no té cap repre­sen­tant en els Jocs. Vuit-cents mili­ons d’homes es tan­quen rere les seves mura­lles. És tot això, amb el drama racial que sac­seja els Estats Units, el que Tom­mie Smith i John Car­los, d’un sol cop, han reve­lat.”

L’expulsió d’Smith i Car­los va fer témer que, per soli­da­ri­tat, la resta dels atle­tes negres de l’equip dels Estats Units es reti­res­sin, igual que algu­nes dele­ga­ci­ons afri­ca­nes. Final­ment, però, els amics de Smith i Car­los van res­pon­dre a la pista d’una manera plena de dig­ni­tat i d’imper­tinència. Lee Evans, Larry James i Ron Fre­e­man van fer els tres pri­mers en els 400 m, amb un nou rècord mun­dial per Evans. Al podi, tots tres por­ta­ven una boina negra i van aixe­car el puny, però mirant com s’his­sava la ban­dera amb les bar­re­res i les estre­lles. Evans va dir, després de la cerimònia, que el puny alçat era la seva manera de salu­dar el públic i que por­tava boina perquè plo­via. La nota dis­cor­dant entre els espor­tis­tes negres de l’equip dels Estats Units la va donar el boxe­ja­dor George Fore­man, que després de gua­nyar el títol dels pesos pesants va exhi­bir una ban­dera nord-ame­ri­cana en el ring per demos­trar el seu suport al seu país.