Catalunya té veu olímpica
El catalans participants es pengen cinc medalles, tres plates –Craviotto, waterpolo femení i futbol masculí– i dos bronzes –vela i handbol masculí–, però 71 dels 97 esportistes tornen amb almenys un diploma
L’esport català va tornar a aixecar la veu olímpica i va tenir una incidència notable en els èxits de la delegació del Comitè Olímpic Espanyol. Amb una representació que va vorejar el centenar de participants, els catalans van tornar de Tòquio 2020 (fets el 2021) amb cinc medalles: tres de plata i dues de bronze. Tot i que no es van repetir els ors del 2016 de Belmonte, Craviotto i Marc López (tennis dobles) i no s’han complert algunes expectatives, l’esport català va exhibir el seu múscul a Tòquio: 70 dels 96 esportistes que hi van participar van tornar a casa com a mínim amb un diploma, o sigui entre els vuit millors de totes les seves disciplines. Si hi afegim Xavi Garcia (Croàcia), la llista encara s’enfila a 71 de 97, pràcticament el 70% de tots els que van viatjar a la capital japonesa. Entre els destacats, es podria citar els brillants cinquens llocs d’Ayad Lamdassem en l’emblemàtica marató i d’Adel Mechaal en els mítics 1.500 metres.
Un regust agredolç
La plata en la competició de waterpolo femení amb regust agredolç per la derrota clara en la final contra els Estats Units –5-14 contra la bèstia negra i triple campiona olímpica– és la més nostrada, quantitativament, amb 12 de les 13 components de l’equip nascudes i formades a Catalunya. Maica Garcia, Laura Ester, Judith Forca, Irene González, Anni Espar, Marta Bach, Elena Sánchez, Bea Ortiz, Paula Leitón, Roser Tarragó, Clara Espar i Elena Ruiz van completar un campionat excel·lent al costat de Pili Peña (CN Terrassa), waterpolista nascuda a Madrid però amb una àmplia trajectòria en equips catalans. Elena Ruiz (2004, CN Rubí) va ser, amb 16 anys i 141 dies, la segona medallista més jove de la història de l’esport català. La gimnasta Núria Cabanillas, or per equips a Atlanta, manté encara l’honor d’haver guanyat una medalla amb unes setmanes menys d’edat.
La longevitat lleidatana
El lleidatà Saúl Craviotto continua eixamplant la seva llegenda olímpica en el piragüisme. L’experimentat palista va fer història penjant-se una plata en la modalitat de K-4, la seva cinquena medalla, després dels ors aconseguits a Pequín 2008 i Rio 2016, que se sumen al bronze que també va guanyar a Rio 2016 i la plata a Londres 2012. És el català amb més medalles olímpiques després de superar Mireia Belmonte, que a Tòquio va ser quarta en els 400 m estils. Tant Craviotto com la badalonina aspiren a repetir experiència olímpica a París 2029 per completar una cinquena participació en uns Jocs, que aviat és dit.
Malcom, vet aquí
La tercera plata la van celebrar els jugadors de futbol Eric Garcia, Òscar Mingueza, Javi Puado, Marc Cucurella i Dani Olmo. Espanya va perdre la final contra el Brasil per 2-1 en la pròrroga. El gol del triomf brasiler el va fer l’exblaugrana Malcom, que havia passat per Can Barça sense pena ni glòria.
El barceloní Jordi Xammar mai no oblidarà el bronze en la classe 470 amb el gallec Nicolás Rodríguez. Fill del pilot de motos Pere Xammar, havia estat medallista en els tres últims mundials de 470 i va confirmar expectatives. Xammar va descriure “la major felicitat que he sentit mai en la vida, la culminació del somni”. S’havia foguejat abans a Rio 2016 amb una dotzena posició i tot i admetre “pressió” va irrompre en el moment òptim.
L’equip d’handbol masculí, amb els catalans Viran Morros, Aleix Gómez, Antonio García, Adrià Figueres i Ferran Solé, per la seva banda, va assegurar-se la medalla de bronze superant Egipte en el partit decisiu per 31-33 i segellant la quarta medalla de l’equip estatal en uns Jocs Olímpics després de les obtingudes el 1996, 2000 i 2008.