El govern ha anunciat una consulta “vinculant” per als Jocs Olímpics d’hivern Pirineus-Barcelona 2030 a les vegueries de l’Alt Pirineu i l’Aran, on es repartirien la major part de les competicions. No hi ha encara gaires més concrecions sobre com serà aquest referèndum olímpic, el primer que es fa a Catalunya sobre la qüestió. El que sí tenim són precedents, cada vegada més, de ciutats i territoris que han donat la veu, a través de diferents consultes, als seus ciutadans sobre la conveniència o no de presentar una candidatura al COI. En nou de les deu últimes consultes s’ha votat que no. El govern, doncs, s’haurà d’esforçar.

Salzburg, Saint Moritz, Cracòvia, Munic, Oslo, Hamburg, Viena, Sion, Calgary i Innsbruck han descartat presentar-se als Jocs per l’oposició popular en els diferents referèndums. Les plataformes contràries sempre han fet valer la seva posició per la mala imatge també del COI, vist sovint com un organisme en què la corrupció encara hi té lloc.

Des del 2002 l’únic referèndum que ha triomfat és el d’Oslo, que pretenia ser la seu dels Jocs d’hivern del 2022. La gent va dir que sí (55%), però la ciutat es va fer enrere precisament per les exigències del COI, presidit en aquell moment per Jacques Rogge. Els Jocs d’hivern gaudeixen, en aquest sentit, d’una popularitat minvant. Les votacions a Alemanya, Àustria, Suïssa i el Canadà –països de gran tradició en els esports d’hivern– van ser totes negatives per a les cites del 2022 i el 2026. No és casualitat, en aquest sentit, que el COI s’hagi decidit en les últimes edicions per seus a Corea, Rússia i la Xina, amb governs nacionals forts al darrere de cada proposta. La candidatura de Torí i Cortina d’Ampezzo va tirar endavant sense consulta, però poc abans Roma havia descartat presentar candidatura als Jocs d’estiu del 2024 en considerar-ho poc ètic en plena crisi econòmica (2010).

La crisi olímpica ja va quedar en evidència en l’elecció de la seu dels propers Jocs d’hivern, a Pequín. Només Almati (Kazakhstan) es va presentar per oposar-se a la capital xinesa, seu dels Jocs d’estiu del 2002. La Xina ho garantia tot menys els drets humans.

L’agenda 2030

El COI i el seu president, Thomas Bach, ja fa temps que han vist que l’arquitectura que havien erigit sobre el procés de selecció de les ciutats ha acabat caient com un castell de cartes. La designació pràcticament a dit de París, Los Angeles i Brisbane com a seus dels Jocs del 2024, 2028 i 2032 en són el principal exemple. Les consultes populars que s’oposen als Jocs són un torpede a la línia de flotació del prestigi olímpic, i en aquest sentit la votació convocada per Barcelona-Pirineus serà una prova de foc. No només el govern sinó el mateix COI hauran d’oferir garanties econòmiques i sobre la protecció natural de les diferents seus olímpiques si no volen trobar-se un altre no sobre la taula. Que la cita del 2030 és complexa ho demostra el fet que s’hagin designat abans els Jocs d’estiu del 2032. Les altres candidates són seus que ja han estat seus olímpiques i que tenen un potencial econòmic inqüestionable: Sapporo (seu el 1972), Vancouver (2010) i Salt Lake City (2002).

La llarga marxa

El cas de Barcelona i Catalunya, encara per resoldre’s, és significatiu. El gener del 2010 Jordi Hereu va anunciar per sorpresa que la ciutat aspirava als Jocs d’hivern del 2022 amb la idea de trobar un projecte que engresqués un cop més la ciutat. Amb Xavier Trias a l’alcaldia, el projecte es va refredar, fins que va ser ell mateix qui va proposar fer un referèndum a la ciutat, aleshores per als Jocs del 2026. Una de les primeres mesures d’Ada Colau quan va ser alcaldessa va ser tancar l’oficina olímpica i renunciar als Jocs. El govern, amb tot, hi va insistir i amb la col·laboració del director general del COI, Pere Miró, ha anat fent passes perquè la candidatura arribi a bon port.