La candidatura catalana per als Jocs d’hivern del 2030 és una cursa d’obstacles que sembla no tenir final. El 2019 es va plantejar per primer cop la possibilitat d’incloure Sarajevo com a subseu per raons òbvies: l’estreta relació entre Barcelona i la capital bosniana. Allò va semblar una idea utòpica, ateses les dificultats que implicava un projecte com aquest, començant per les reticències del COI a acceptar uns mateixos Jocs en dos territoris tan allunyats geogràficament. Ara bé, el Departament d’Afers Exteriors del govern no ha deixat mai de creure-hi i de treballar-hi fins que ha vist seure plegats a Madrid –que és on es decidirà com i quan es presenta la candidatura– el president del COE, Alejandro Blanco, i el seu homòleg bosnià, Marijan Kvesic, per debatre un projecte que encara ha de superar uns obstacles enormes, tot i que el COI ja ha acceptat que uns mateixos Jocs es facin en territoris diferents.

Sarajevo, que va organitzar els Jocs d’hivern del 1984 uns anys abans que esclatés el conflicte bèl·lic als Balcans, voldria renovar les instal·lacions de salts, tobogan, bob, luge i combinada nòrdica –un 25% de tota la competició olímpica–, però les imatges i vídeos que circulen sobre aquestes instal·lacions no enganyen. Estan pràcticament en ruïnes i necessitarien una inversió gegantina per fer-les viables. En la reunió entre els dos comitès, també amb la presència de l’alcaldessa de la capital, Benjamina Karic, aquest va ser el principal tema de discussió, i els responsables de la ciutat es van comprometre a fer un pla econòmic per estudiar la viabilitat final d’una candidatura que inclogués una subseu potent a Sarajevo, un tema que interessa, i molt, a la delegació catalana als Balcans.

En els primers dossiers que es van fer de la candidatura, quan s’aspirava als Jocs del 2022 o el 2026, es va treballar amb la perspectiva de portar proves com ara els salts o el tobogan als Alps suïssos o francesos, i en cap cas aixecar noves infraestructures que quedessin en desús després dels Jocs.

L’exsecretari general de l’Esport Gerard Figueras era un dels avaladors de la solució Sarajevo i ara treballa precisament al Departament d’Exteriors. Pel COI, la càrrega simbòlica que suposaria veure la ciutat que més va patir els horrors de la guerra dels Balcans participant en l’organització d’uns nous Jocs també porta associada una imatge molt potent d’alguns dels valors –i la pau n’és un– que intenta transmetre a la societat.

Barcelona-Sarajevo

La relació de Sarajevo i Catalunya, sobretot Barcelona, s’allarga en el temps. A partir d’una iniciativa de l’alcalde Pasqual Maragall, l’any 1992 es va crear el Districte 11-Sarajevo per canalitzar l’ajuda humanitària dirigida a la ciutat, com si la capital de Bòsnia fos un districte més de la ciutat. Com a tal, tenia el seu propi gerent, càrrec que va ocupar Manel Vila. Aquell compromís es va traduir en un gran projecte de cooperació.

Un dels primers atletes bosnians que van escapar de la guerra i van competir a Barcelona va ser la nedadora Anja Margetic, actual tinenta d’alcaldia de Sarajevo i que coneix perfectament com Barcelona va actuar en aquells anys.

La creació posterior de l’Agència de la Democràcia Local a Sarajevo, liderada per Barcelona, va ser la punta de llança per a la feina de les ONG, en un moment en què no hi havia delegacions diplomàtiques perquè Bòsnia no estava encara reconeguda com a estat. Les més de 1.000 tones d’ajut humanitari enviades durant el setge de la ciutat, la reconstrucció de la Vila Olímpica de Mojmilo a Sarajevo i les 5.000 persones que van participar en els projectes donen una idea de les dimensions d’aquesta iniciativa.

El Districte 11-Sarajevo es va dissoldre com a tal a finals dels anys noranta, i es va integrar en la direcció de Solidaritat Internacional. Amb tot, les ajudes han continuat.