Els Jocs Olímpics van deixar un alt sentiment d’autoestima a Barcelona que va tenir continuïtat 25 dies després de la clausura de l’esdeveniment. El 3 de setembre del 1992, avui fa 30 anys, s’inaugurava la novena edició dels Jocs Paralímpics d’estiu, que van marcar també un punt d’inflexió, no només per l’èxit d’organització, participació i públic, sinó també pel que van significar per a la normalització de les persones amb discapacitat a través de l’esport.

Per primera vegada, el mateix comitè (COOB) va organitzar els Jocs Olímpics i els Paralímpics, i una de les primeres decisions va ser compartir les mateixes instal·lacions que havien estat escenari d’èxits setmanes enrere, com l’estadi olímpic, el Palau Sant Jordi, les piscines Picornell i el Palau Olímpic de Badalona, entre altres. Els participants també es van allotjar a la vila olímpica, adaptada per a les persones amb diversitat funcional. I un altre gran motor de l’èxit va ser la col·laboració ciutadana, amb la participació d’uns set mil voluntaris que van ser fonamentals per a l’organització i el funcionament òptim de totes les proves. Barcelona es va abocar als Jocs Paralímpics, i la resposta va ser extraordinària, amb proves amb moltíssim públic. A l’acte d’inauguració, que com el dels Jocs Olímpics es va fer a l’estadi olímpic Lluís Companys, hi van assistir 65.000 espectadors.

Més de tres mil esportistes de 103 delegacions representants dels comitès paralímpics de països dels cinc continents van competir en quinze esports diferents. La dels Estats Units va ser la delegació que més medalles va acumular (175), al davant d’Alemanya (171). La delegació espanyola hi va fer un gran paper i es va confirmar com una de les potències, cinquena en nombre de medalles (107, amb 34 d’or, 31 de plata i 42 de bronze).

El magnífic desenvolupament dels Jocs Paralímpics, entre el 3 i el 14 de setembre del 1992, va provocar un canvi en l’imaginari col·lectiu. Va ser un pas endavant significatiu i ferm en la normalització de l’esport adaptat i va ajudar a prendre consciència de les potencialitats de persones sense límits a l’hora de superar reptes. També va contribuir a potenciar a la ciutat comtal la consolidació d’instal·lacions adaptades, la supressió de barreres arquitectòniques i l’adaptació del transport urbà. Barcelona es va transformar el 1992, i l’èxit dels Jocs Paralímpics no va fer més que accentuar el sentiment d’orgull que no havia parat de créixer des que Antonio Rebollo –el 3 de setembre hi va tornar– va sorprendre encenent el peveter amb una fletxa.