Encara amb l’ai al cor per l’amenaça del pos­si­ble tri­omf de la ultra­dreta fei­xista, evi­tat en el minut noranta per un sis­tema immu­nològic soci­al­de­mocràtic –el Nou Front Popu­lar–, França, París, es dis­po­sen ara a afron­tar el gran repte dels Jocs Olímpics, que començaran el dia 26 i que s’allar­ga­ran fins a l’11 d’agost, i que apar­ca­ran durant uns dies la com­plexa aritmètica per for­mar govern, un man­dat elec­to­ral del qual aquí, a Cata­lu­nya, tenim exper­tesa. En la mateixa dimissió ins­tantània del pri­mer minis­tre Gabriel Attal, que seguirà de dipu­tat a l’Assemblée Nati­o­nale, ja va que­dar clara la trans­cendència de l’esde­ve­ni­ment. Ante­po­sava les seves obli­ga­ci­ons durant els Jocs abans de mar­xar cap a casa a tallar la gespa del jardí. Emma­nuel Macron no la hi ha accep­tat fins que no hi hagi govern. Calma. França, en el focus euro­peu per l’amenaça del lepe­nisme, can­via de pan­ta­lla amb sou­la­ge­ment –alleu­ge­ri­ment– i passa al prime time mun­dial.

París, ciu­tat turística per excel·lència amb l’amor i la llum entre els seus reclams, espera una afluència de més de deu mili­ons de per­so­nes que pretén que no col·lapsin el trànsit. Amb una repu­tació monu­men­tal, mai millor dit, vol que­dar bé, que el seu lle­gat inclo­gui l’intan­gi­ble del pres­tigi orga­nit­za­tiu. Per això fa una aposta arris­cada per l’ori­gi­na­li­tat i pretén dei­xar altre cop pet­jada. El 1900, quan va aco­llir els segons Jocs de l’era moderna, va ser la pri­mera ciu­tat que va veure la par­ti­ci­pació de les dones. El 1924 es va treure de la màniga la pri­mera vila olímpica, mime­tit­zada, millo­rada i evi­dent­ment aug­men­tada al llarg dels anys. No en va, a París i les sub­seus –amb Thaití, a la Polinèsia fran­cesa, com a encla­va­ment exòtic situat a més de 15.000 quilòmetres on s’hi farà el surf, amb la cata­lana Gisela Pulido– hi haurà 10.500 atle­tes. La capi­tal pro­posa la cerimònia d’inau­gu­ració més audaç i única de la història, alli­be­rada de l’opressió de les parets d’un estadi. Es farà al Sena, un gran i incom­pa­ra­ble esce­nari simbòlic de sis quilòmetres entre el pont d’Aus­ter­litz i el Tro­ca­dero, el punt final del recor­re­gut al davant de la majes­tu­osa Torre Eif­fel, on es faran els actes pro­to­col·laris pro­pis. Aple­garà una noran­tena de vai­xells i es guar­nirà amb actu­a­ci­ons als ponts emblemàtics que tra­ves­sarà la comi­tiva, que enal­tirà al seu pas alguns dels grans monu­ments de la ciu­tat començant per la cate­dral de Notre Dame, la pri­mera gran icona que els drons tele­vi­sius s’encar­re­ga­ran de subrat­llar, amb el valor afe­git de la seva recu­pe­ració després de l’incendi del 15 d’abril del 2019. Un des­ple­ga­ment con­tro­lat per 30.000 poli­cies que pro­met emo­ci­ons i que aple­garà 300.000 espec­ta­dors. La idea ini­cial era reu­nir-ne el doble, però el con­text ho des­a­con­se­lla. Els con­flic­tes bèl·lics euro­peus i a l’Ori­ent Mitjà, i la mas­sa­cre a la sala de con­certs Cro­cus de Mos­cou, han reac­ti­vat encara més el grau d’alerta d’una ciu­tat que el 2015 ja va viure un epi­sodi tràgic a la sala Bata­clan. París hi va fort. Treure la cerimònia de l’estadi és un acte de valen­tia i de rei­vin­di­cació con­tra la por. Mul­ti­plica les difi­cul­tats orga­nit­za­ti­ves i de segu­re­tat però el resul­tat estètic i visual pot ser espa­ter­rant.

A Tòquio 2020, la covid, les mas­ca­re­tes i l’absència de públic, van mar­car malau­ra­da­ment el pas. A Rio 2016, el mos­quit Zika va pro­ta­go­nit­zar l’agenda durant les set­ma­nes i els mesos pre­vis, a banda dels dub­tes sobre la segu­re­tat. Ara els bac­te­ris del riu Sena són el cen­tre del debat polític i ciu­tadà, la con­versa recur­rent d’ascen­sor. Vous croyez qu’on pou­dra nager a la Seine? Les actu­a­ci­ons rea­lit­za­des, que han cos­tat un ull de la cara –1.500 mili­ons–, han millo­rat el grau de salu­bri­tat de l’aigua, però ara per ara sem­bla insu­fi­ci­ent. París pretén que, a més de la cerimònia, la natació en aigües ober­tes i la natació del tri­atló tin­gui l’emblemàtic riu que creua la ciu­tat com una serp com a esce­nari. Al Sena no s’hi neda des del 1923, i ja ha plo­gut força des de lla­vors. Els pronòstics no són favo­ra­bles, però els orga­nit­za­dors asse­gu­ren que no hi ha pla B i que, en el pit­jor dels casos, n’ajor­na­ran uns quants dies la dis­puta perquè la con­ta­mi­nació dis­mi­nu­eixi. Un sis­tema com­plex que aglu­tina les aigües resi­du­als en un gran dipòsit amb capa­ci­tat d’emma­gat­ze­matge de 50.000 metres cúbics situat al pont d’Aus­ter­litz és l’artífex de la millora de l’aigua, però el pou, si plou massa, té un punt de satu­ració que l’obliga a ves­sar una part de la seva capa­ci­tat al Sena. La mete­o­ro­lo­gia de les dar­re­res set­ma­nes no hi ha aju­dat. Massa plu­ges hi han afe­git difi­cul­tats. El dia que París 2024 i Los Ange­les 2028 van ser desig­na­des ofi­ci­al­ment, un doblet olímpic mai vist, cen­te­nars de piragües van bai­xar pel riu, una decla­ració d’inten­ci­ons que es mate­ri­a­lit­zarà en una cerimònia que mar­carà un abans i un després olímpic. La resta d’ins­tal·laci­ons, que defu­gen lle­gats faraònics i que accen­tuen la línia d’enal­ti­ment i sim­bi­osi amb la ciu­tat –per exem­ple, la plaça de la Concòrdia serà la seu d’un estadi impro­vi­sat dels nous esports per als joves (BMX, mono­patí, bre­aking)– si fa no fa, sem­bla que estan prou enlles­ti­des. La ciu­tat, doncs, es pre­para per afron­tar la recta final abans que soni la música i que el simbòlic foc olímpic, que tot indica que se situarà a la Torre Eif­fel, inau­guri els Jocs a la ville de París, França. La diver­si­tat dels cinc anells olímpics torna a reg­nar a París.