Encara amb l’ai al cor per l’amenaça del possible triomf de la ultradreta feixista, evitat en el minut noranta per un sistema immunològic socialdemocràtic –el Nou Front Popular–, França, París, es disposen ara a afrontar el gran repte dels Jocs Olímpics, que començaran el dia 26 i que s’allargaran fins a l’11 d’agost, i que aparcaran durant uns dies la complexa aritmètica per formar govern, un mandat electoral del qual aquí, a Catalunya, tenim expertesa. En la mateixa dimissió instantània del primer ministre Gabriel Attal, que seguirà de diputat a l’Assemblée Nationale, ja va quedar clara la transcendència de l’esdeveniment. Anteposava les seves obligacions durant els Jocs abans de marxar cap a casa a tallar la gespa del jardí. Emmanuel Macron no la hi ha acceptat fins que no hi hagi govern. Calma. França, en el focus europeu per l’amenaça del lepenisme, canvia de pantalla amb soulagement –alleugeriment– i passa al prime time mundial.

París, ciutat turística per excel·lència amb l’amor i la llum entre els seus reclams, espera una afluència de més de deu milions de persones que pretén que no col·lapsin el trànsit. Amb una reputació monumental, mai millor dit, vol quedar bé, que el seu llegat inclogui l’intangible del prestigi organitzatiu. Per això fa una aposta arriscada per l’originalitat i pretén deixar altre cop petjada. El 1900, quan va acollir els segons Jocs de l’era moderna, va ser la primera ciutat que va veure la participació de les dones. El 1924 es va treure de la màniga la primera vila olímpica, mimetitzada, millorada i evidentment augmentada al llarg dels anys. No en va, a París i les subseus –amb Thaití, a la Polinèsia francesa, com a enclavament exòtic situat a més de 15.000 quilòmetres on s’hi farà el surf, amb la catalana Gisela Pulido– hi haurà 10.500 atletes. La capital proposa la cerimònia d’inauguració més audaç i única de la història, alliberada de l’opressió de les parets d’un estadi. Es farà al Sena, un gran i incomparable escenari simbòlic de sis quilòmetres entre el pont d’Austerlitz i el Trocadero, el punt final del recorregut al davant de la majestuosa Torre Eiffel, on es faran els actes protocol·laris propis. Aplegarà una norantena de vaixells i es guarnirà amb actuacions als ponts emblemàtics que travessarà la comitiva, que enaltirà al seu pas alguns dels grans monuments de la ciutat començant per la catedral de Notre Dame, la primera gran icona que els drons televisius s’encarregaran de subratllar, amb el valor afegit de la seva recuperació després de l’incendi del 15 d’abril del 2019. Un desplegament controlat per 30.000 policies que promet emocions i que aplegarà 300.000 espectadors. La idea inicial era reunir-ne el doble, però el context ho desaconsella. Els conflictes bèl·lics europeus i a l’Orient Mitjà, i la massacre a la sala de concerts Crocus de Moscou, han reactivat encara més el grau d’alerta d’una ciutat que el 2015 ja va viure un episodi tràgic a la sala Bataclan. París hi va fort. Treure la cerimònia de l’estadi és un acte de valentia i de reivindicació contra la por. Multiplica les dificultats organitzatives i de seguretat però el resultat estètic i visual pot ser espaterrant.

A Tòquio 2020, la covid, les mascaretes i l’absència de públic, van marcar malauradament el pas. A Rio 2016, el mosquit Zika va protagonitzar l’agenda durant les setmanes i els mesos previs, a banda dels dubtes sobre la seguretat. Ara els bacteris del riu Sena són el centre del debat polític i ciutadà, la conversa recurrent d’ascensor. Vous croyez qu’on poudra nager a la Seine? Les actuacions realitzades, que han costat un ull de la cara –1.500 milions–, han millorat el grau de salubritat de l’aigua, però ara per ara sembla insuficient. París pretén que, a més de la cerimònia, la natació en aigües obertes i la natació del triatló tingui l’emblemàtic riu que creua la ciutat com una serp com a escenari. Al Sena no s’hi neda des del 1923, i ja ha plogut força des de llavors. Els pronòstics no són favorables, però els organitzadors asseguren que no hi ha pla B i que, en el pitjor dels casos, n’ajornaran uns quants dies la disputa perquè la contaminació disminueixi. Un sistema complex que aglutina les aigües residuals en un gran dipòsit amb capacitat d’emmagatzematge de 50.000 metres cúbics situat al pont d’Austerlitz és l’artífex de la millora de l’aigua, però el pou, si plou massa, té un punt de saturació que l’obliga a vessar una part de la seva capacitat al Sena. La meteorologia de les darreres setmanes no hi ha ajudat. Massa pluges hi han afegit dificultats. El dia que París 2024 i Los Angeles 2028 van ser designades oficialment, un doblet olímpic mai vist, centenars de piragües van baixar pel riu, una declaració d’intencions que es materialitzarà en una cerimònia que marcarà un abans i un després olímpic. La resta d’instal·lacions, que defugen llegats faraònics i que accentuen la línia d’enaltiment i simbiosi amb la ciutat –per exemple, la plaça de la Concòrdia serà la seu d’un estadi improvisat dels nous esports per als joves (BMX, monopatí, breaking)– si fa no fa, sembla que estan prou enllestides. La ciutat, doncs, es prepara per afrontar la recta final abans que soni la música i que el simbòlic foc olímpic, que tot indica que se situarà a la Torre Eiffel, inauguri els Jocs a la ville de París, França. La diversitat dels cinc anells olímpics torna a regnar a París.