Jocs Olímpics
Un llegat històric
Referents i empoderades
Han hagut de passar més de cent anys, en concret 124, perquè el nombre de dones i d’homes en uns Jocs sigui equitatiu. La bandera de la igualtat encara és lluny d’onejar des de dalt del podi, però són moltes les atletes que la defensen
Arriben els Jocs Olímpics. París es vestirà de gala per rebre milers d’atletes d’arreu del món que fa anys que es preparen per a la cita esportiva per excel·lència. Aquesta, per fi, serà la primera edició des del 1900 (el primer any en què les dones hi van poder participar) que hi haurà paritat de representació: el 50% dels atletes (5.250) seran dones. Un fet històric que esdevindrà també un aparador únic per fer visibles i reivindicar moltes esportistes que no només lluiten per les medalles sinó també contra la discriminació i per la igualtat. I ho fan agafant el testimoni de figures que han trencat barreres i que han deixat la seva petjada en la història més enllà de l’esport. Pensar en els Jocs Olímpics és també recordar noms propis com Nawal El Moutawakel (la primera dona marroquina que va guanyar una medalla d’atletisme, el 1984) i Charlotte Cooper (primera dona que va aconseguir una medalla d’or en uns Jocs, a la capital francesa, el 1900), que han passat el testimoni a noves figures que estan a punt per recollir aquest llegat i portar-lo encara més enllà.
Shelly-Ann Fraser Pryce
No és cap secret que els jamaicans destaquen en una competició per sobre de qualsevol altra: els 100 metres llisos. I si parlem de brillar, una de les millors velocistes de la història (Jamaica, 1986) està a punt per enlluernar. Shelly-Ann Fraser Pryce va ser la primera dona que va guanyar un mundial de 100 metres llisos després de ser mare. Amb 37 anys i vuit medalles olímpiques a l’esquena (3 ors, 4 plates i 1 bronze), disputarà els seus cinquens Jocs amb un fan incondicional a la graderia, el seu fill Zyon, de 5 anys.
Simone Biles
Indiscutiblement una de les millors gimnastes de tots els temps (Estats Units, 1997), tal com ho avalen les seves set medalles olímpiques. Uns èxits esportius en una vida no exempta de patiment. Biles va ser una de les víctimes dels abusos de Larry Nassar, antic metge de la federació dels EUA. La pressió de l’alta competició, a més, la va obligar a estar un any fora de competició (2017) i va protagonitzar portades el juliol del 2021 quan va decidir no competir en la final per equips olímpica explicant públicament que no es veia capacitada per continuar a la prova i que prioritzava la seva salut mental.
Yekta Jamali Galeh
Tot i tenir poc més de vint anys, Jamali (Iran, 2004) ha viscut mil i una vides. Va destacar en campionats internacionals d’halterofília en categories inferiors i el 2022, amb només 17 anys, va fugir del règim islàmic durant una competició a Grècia. D’allà va buscar asil polític a Alemanya, que la va acollir en qualitat de refugiada. Els de París seran els seus primers Jocs Olímpics. Jamali ara competeix sense hijab, el vel islàmic, i aspira a obtenir una medalla amb la bandera de l’equip de refugiats que sigui també un símbol de llibertat per a les dones del seu país natal, obligades a viure en repressió permanent.
Katie Ledecky
L’americana (Estats Units, 1997) va escriure la pàgina d’or de la seva biografia als Jocs de Londres, quan va deixar bocabadats a tots els fanàtics de la natació gràcies al seu rècord mundial. Actualment té 10 medalles olímpiques (7 ors i 3 plates), aconseguides en 3 participacions consecutives, fet que l’ha convertit en una de les nadadores més condecorades de tots els temps. No només això, Ledecky manté el rècord mundial de 400, 800 i 1.500 metres d’estil lliure.
Cindy Ngamba
La vida de Cindy Ngamba (Camerun, 1998) va començar amb un pendent ascendent i pronunciat. Amb 11 anys va emigrar del Camerun a Anglaterra i en la boxa va trobar un refugi on canalitzar l’assetjament escolar de què era víctima. L’atleta, que ha manifestat públicament que és lesbiana, no pot tornar al seu país natal, ja que allà l’homosexualitat està tipificada com a delicte. És per això que li van concedir l’asil polític. És la primera refugiada que s’ha classificat en boxa.
Kimia Yousofi
Va ser la portabandera de l’Afganistan als Jocs de Tòquio i, quan el règim talibà va assumir el poder i va prohibir que les dones fessin esport, es va veure obligada a fugir del país. El Comitè Olímpic Internacional ha permès la representació del país, que competirà amb sis atletes (tres homes i tres dones) a París, dels quals el règim només en reconeix els homes. Yousofi, especialista en 100 metres llisos i actualment establerta a Austràlia, competirà amb la bandera afganesa per representar els somnis robats als 14,2 milions de dones i nenes del país a qui se’ls han prohibit infinitat de drets, entre ells el dret a l’educació.
Teresa Portela
La primera vegada que la gallega Teresa Portela (Espanya, 1982) va trepitjar uns jocs olímpics va ser l’any 2000 i des d’aleshores no ha fallat mai a la cita quadriennal. Aquesta piragüista gallega, que concilia l’esport d’elit amb la maternitat, ha fet història en ser la primera dona espanyola que competirà en set cites olímpiques consecutives.
Julyana Al-Sadeq
Al-Sadeq (Jordània, 1994) és la primera taekwondista jordana que ha estat número u del rànquing mundial i competeix sempre amb hijab. Va guanyar la medalla d’or als Jocs Asiàtics del 2018, fet que va començar a fer popular aquest esport al seu país natal. Una gesta gens menor si es té en compte que, segons Human Rights Watch, en aquest país encara es produeixen els anomenats “crims d’honor”. A punt de disputar els seus segons Jocs, Al-Sadeq defensa l’empoderament de les dones afirmant que “es pot lluitar i dur hijab”.
Sky Brown
La paraula prodigi es queda curta per a Brown (Japó, 2008). Amb només dotze anys, aquesta jove va aconseguir un bronze olímpic als Jocs de Tòquio en la disciplina de monopatí. No només això: enguany ha estat a punt de classificar-se també en la modalitat de surf. Brown, que té doble nacionalitat i competeix amb Anglaterra, podrà dir que haurà competit en dos jocs olímpics abans de ser major d’edat.
Yasameen Al-Raimi
Si entrenar-se per a uns jocs olímpics ja és complicat, fer-ho en un país en guerra és una gesta gairebé sobrenatural. Però sembla que res és impossible si tens determinació, com és el cas d’Al Raimi (Iemen, 1985), que competeix en la modalitat de tir de 10 metres. Els anys l’han convertit en una experta habilitant espais en camps de pràctica de tir. No només això, perquè la situació política del seu país ha impedit que pogués competir de manera regular o disposar d’una entrenadora, però, tot i això, els de París seran els seus segons Jocs.
Akoko Komlanvi
Tot i ser la millor especialista en rem (Togo, 1994) del seu país, la manca de recursos econòmics va posar en escac el seu futur. Una de les 1.331 beques del comitè olímpic li ha permès poder acudir a les cites per classificar-se per als Jocs. Tot i això, l’esportista ha afirmat en més d’una ocasió que ha hagut de trencar molts estereotips al seu país natal pel fet de ser una dona que practica rem. Togo és el 17è país per la cua en l’índex de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides en matèria d’igualtat.
