Els Jocs Olímpics de París 2024 no s’inau­gu­ren fins aquest ves­pre. Però les com­pe­ti­ci­ons ja van començar dime­cres (fut­bol, rugbi a 7, hand­bol, tir amb arc...). I els perímetres de segu­re­tat al cen­tre de la ciu­tat van aparèixer el 18 de juliol, dia a par­tir del qual cir­cu­lar en cotxe, en bici­cleta o, fins i tot, a peu ha esde­vin­gut un joc de pis­tes no sem­pre fàcil de des­xi­frar. Les esta­ci­ons de metro també poden obrir i tan­car en funció de la jor­nada. No es reco­mana a ningú que esti­gui de pas –turis­tes sense bit­llets per a les com­pe­ti­ci­ons– que intenti endin­sar-se en aquests mini­es­ta­dis a l’aire lliure en què s’han con­ver­tit els vol­tants del Sena. I menys que intenti veure un tros de la cerimònia d’inau­gu­ració en viu d’avui.

Dime­cres, vaig aga­far la meva bici per tra­ves­sar París d’est a oest, de casa meva a l’estadi dels Prínceps, on es dis­pu­tava la pri­mera com­pe­tició ofi­cial amb l’Espa­nya-Uzbekis­tan de fut­bol mas­culí. Dis­poso de l’acre­di­tació olímpica i puc entrar en el perímetre gris de màxima segu­re­tat, al qual només acce­dei­xen veïns i tre­ba­lla­dors amb un codi de bar­res. Però res va fun­ci­o­nar com l’espe­rat. Sense avi­sar, s’havia tallat tot el bule­vard Saint-Ger­main perquè durant hores els ciclis­tes havien de fer el reco­nei­xe­ment de la con­tra­re­llotge que dis­pu­ta­ran d’aquí a uns dies. Vaig tar­dar una hora i quart a arri­bar a l’estadi, mitja hora més de l’habi­tual. Però vaig poder veure el pri­mer gol de tots els Jocs, el del meu com­pa­tri­ota ter­ras­senc Marc Pubill. La meva con­tra­re­llotge va valer la pena.