Una jornada en les proves d’equitació de Versalles

Si hi ha un esport que es pugui con­si­de­rar aristòcrata és el de l’equi­tació i res millor per a París 2024 que haver-lo situat als jar­dins del Palau de Ver­sa­lles. Allà on Lluís XIV va con­so­li­dar la seva monar­quia abso­luta. Al cap­da­vall d’aquests jar­dins, just a la part opo­sada del palau i amb una vista que es diria idíl·lica, s’hi ha ins­tal·lat un estadi efímer per a 16.300 espec­ta­dors, com si fóssim de cacera al segle XVII.

Però la veri­tat és que, segu­ra­ment, és l’equi­pa­ment olímpic que reque­reix de major esforç físic perquè la cami­nada des de l’autobús que ens porta de l’estació és gai­rebé de mitja hora. Arri­bats al recinte, el públic és exclu­si­va­ment blanc i fona­men­tal­ment anglòfon. Hi vaig ser el dia en què, a més, el Regne Unit es va pro­cla­mar campió per equips del con­curs com­plet amb els seus tres genets, dues d’elles, dones. Perquè l’altra cosa que crida l’atenció és que, tant a nivell de públic com de peri­o­dis­tes, aquest és un esport molt femi­nit­zat. No en va és l’únic en què com­pe­tei­xen con­jun­ta­ment els dos gèneres. El con­curs com­plet con­sis­teix en una pri­mera jor­nada de doma, una segona de cross country i una ter­cera de salts, a la qual vaig assis­tir. Jo vaig par­lar amb un dels dos gadi­tans que hi par­ti­ci­pa­ven, Este­ban Benítez, pro­ce­dent de la classe mit­jana d’aquesta dis­ci­plina, perquè els seus cavalls (Utrera, en el cas de Benítez) els cos­ten un preu mode­rat de 15.000 euros. A nivell indi­vi­dual, es va aca­bar impo­sant l’ale­many Mic­hael Jung. Però meda­lla de bronze va ser una dona, la britànica Laura Collett amb el seu Lon­don 52.