No vaig poder veure en directe cap de les dues victòries olímpi­ques del nou caníbal del ciclisme Remco Eve­ne­poel (suc­ceint en l’apel·latiu el seu com­pa­tri­ota Eddy Merckx), en con­tra­re­llotge i ruta. I això que em des­plaço i prac­tico el ciclisme. I, encara que pugui resul­tar estrany, no havia posat mai els peus en una com­pe­tició en velòdrom. Va haver de ser al modern de Saint-Quen­tin-en-Yve­li­nes, a l’oest de París, amb una gen­tada de fran­ce­sos, bel­gues, neer­lan­de­sos i britànics. Això, tot i que hi ha una escola mallor­quina (Joan Lla­ne­ras...) i l’Albert Tor­res és un d’ells en actiu. El menorquí (també cor­re­dor en ruta al Movis­tar) va par­ti­ci­par dijous en l’òmnium, la com­bi­nada en qua­tre cur­ses: l’scratch (10 km i esprint final), el tempo (10 km amb esprints selec­tius), per eli­mi­nació (l’últim a cada volta) i per punts (40 km amb esprints selec­tius i vol­tes gua­nya­des). Anava setè, però en eli­mi­nació va caure dels pri­mers i va per­dre pos­si­bi­li­tats. Tra­ient l’orgull, en pun­tu­ació va acon­se­guir 40 punts gua­nyant dues vol­tes als rivals i uns altres 17 en esprints. Fins al punt que, en la dar­rera volta, era al cap­da­vant amb els futurs or i plata, el francès Ben­ja­min Tho­mas i el por­tuguès Iúri Leitão, i va cre­uar la meta pri­mer. Jo era just davant i, per un moment, vaig creure que es pen­java el bronze. No ho va fer per qua­tre punts! Tor­res va aca­bar amb 127 i el belga Fabio van den Bossche, ter­cer, amb 132. “Me’n vaig satis­fet perquè crec que he estat, física­ment i men­tal­ment, en con­di­ci­ons de llui­tar per les meda­lles”, em va expli­car sense recança al final.