Fa només vint-i-qua­tre anys, els Jocs Paralímpics, que s'inau­gu­ra­ran dime­cres al Bra­sil, van obte­nir, a Bar­ce­lona, la majo­ria d'edat que els feia falta. Es van ven­dre més de 2.300.000 d'entra­des, 130.000 espec­ta­dors van omplir l'Estadi Olímpic de Montjuïc en les cerimònies d'inau­gu­ració i de clau­sura i cap a 15.000 volun­ta­ris van ele­var, a través d'un senyal propi de tele­visió, 29 cade­nes inter­na­ci­o­nals i 900 peri­o­dis­tes, aque­lla tro­bada d'atle­tes dis­ca­pa­ci­tats a l'Olimp dels espec­ta­cles espor­tius de mas­ses. A par­tir d'ales­ho­res, la mateixa enti­tat orga­nit­za­dora dels Jocs del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal ha d'assu­mir l'orga­nit­zació dels del Comitè Paralímpic, i amb­dues ins­ti­tu­ci­ons van començar a tre­ba­llar con­jun­ta­ment man­te­nint la inde­pendència.

“Els Jocs no els orga­nitza el COI, sinó el Comitè Paralímpic. Si tenim pro­ble­mes és cosa nos­tra i de l'Estat amfi­trió, no del COI”, es va plan­tar el pre­si­dent del CPI, Phi­lip Cra­ven, en rebre la set­mana pas­sada les dar­re­res pre­vi­si­ons funes­tes del comitè orga­nit­za­dor de Rio: no s'han venut ni el 15% de les entra­des i les reta­lla­des de dar­rera hora fan peri­llar l'estada de tots els atle­tes al parc olímpic i que tots puguin fer el viatge.

Bra­sil, ja se sap, aquests dies és un estat-labo­ra­tori que posa en pràctica la teo­ria de les hege­mo­nies de Gramsci i s'ha de ser molt valent per enfron­tar-s'hi. La con­fluència dels interes­sos amenaçats amb l'arri­bada al poder del Par­tit dels Tre­ba­lla­dors després d'anys i panys de governs extrac­tius ha dut a l'impe­ach­ment la pre­si­denta Dilma Rous­seff per haver comès el crim de no embut­xa­car-se els diners del pres­su­post, com sí que sem­bla que va fer el pre­si­dent del Par­la­ment, l'ultra­dretà i fanàtic religiós Edu­ardo Cunha, abans d'acu­sar-la ofi­ci­al­ment en nom de les oli­gar­quies que el pro­te­gei­xen.

I s'ha de ser molt valent per córrer el risc d'haver d'accep­tar la cari­tat dels poca­ver­go­nyes.