No cal pontificar ara sobre el concepte il·lusió, bàsic com és a la vida. En tot cas, paga la pena fer un parell de tombs sobre la utilització interessada del concepte. Aplicat a l'actualitat blaugrana, sota l'aixopluc de la il·lusió s'amaguen variades gammes de decisions i lectures prou esbiaixades. Es ven esperança a l'afició, esperonant-la cap a una temporada curulla d'èxits gràcies al reforç de sis joves que, en efecte, fan bona pinta ara mateix. I recalquem l'ara mateix sense projeccions entusiastes, dirigides a injectar optimisme cec des dels fronts encarregats d'emanar corrents d'opinió, sigui la pròpia directiva o els mitjans de comunicació, pertinaços en un missatge triomfal que voreja el cofoisme de caricatura. Qualsevol reflexió, ja no diguem crítica, s'entén com pal a les rodes, malgrat que busqui que es facin les coses com cal i correspon a la magnitud del Barça. I a la seva identitat diferencial. Fa uns mesos resultava inviable fitxar Nolito, i ara, com si la comptabilitat entengués de màgia, s'han invertit 122 milions sense problema aparent. La suma dels reforços en els darrers tres anys s'enlaira fins a uns respectables 350 milions. No estranya, doncs, que Luis Enrique parli de la millor plantilla que ha dirigit. En paral·lel, ocultada per aquesta venda a l'engròs d'il·lusió, ningú bada boca sobre la correcció de rumb patida pel model, aplicada des de dalt en els pilars de la personalitat que distingia el Barça com a club singular. Hom diria que quatre conceptes cabdals –Masia, Catalunya, Unicef i estil de joc–, s'entenen com a simples eslògans de campanya laportista, quan creiem que ja havien quedat plenament incorporats i assumits per la gran majoria del barcelonisme. En suau descripció de panorama, ningú no diria que es respecta l'ortodòxia. En especial, pel que fa al futbol formatiu, que s'ha empobrit a ulls vista sense generar –els fets parlen a crits– cap mena de reflexió, ni en gestors ni en afició.

Avui, sota el paraigües de fabricar il·lusió a dojo, el daltabaix en l'ànima de la Masia es tolera pensant només en la immediata consecució de resultats. I has de sentir dels responsables les excuses més pelegrines i sovint contradictòries, com si res no hagués passat ni tinguessin cap voluntat d'esmena. Parlen i actuen com si el filial es mantingués fidel a l'habitual patró de conducta quan la realitat demostra que és un cau de fitxatges externs difícils de comprendre des de l'ortodòxia i un tap per a les aspiracions d'aquells que empenyen des de sota, avui altre cop resignats a tocar el dos quan fa quatre dies jugaven encoratjats i, aquí sí, il·lusionats pensant en consagrar-se al primer equip. Semblen cares factures que seran pagades quan la pilota deixi d'entrar i topem contra el mur de les decisions, arbitràries i oportunistes, preses avui, encaparrats com estan en la dèria de demostrar que un Barça triomfant és possible ben allunyat del model heretat. Pensàvem que ja quedava assumida la fórmula d'èxit, que només calia evolucionar-la, però la tossuda realitat indica que han pres un altre camí, gairebé antitètic. Sense desig de fracàs de la proposta, s'imposa reflexionar sobre la identitat traïda, sobre aquest cop de volant car, efectista, de mires curtes i rèdit imminent. Sota l'escut de vendre il·lusió, realitats que generen certa angúnia.