Vint títols i els que arribaran

Toni Bou va acon­se­guir el cap de set­mana pas­sat el seu vintè títol mun­dial de trial. No havia pas­sat mai en cap espe­ci­a­li­tat de motor que un sol pilot acu­mulés tants títols, i difícil­ment en tro­baríem més casos en altres esports. És cert que els vint mun­di­als són de dos cam­pi­o­nats dife­rents, deu de trial a l'aire lliure i deu en pista coberta. Tot i que, mirat des d'un altre prisma, té molt mèrit que Bou hagi gua­nyat els dos cam­pi­o­nats durant deu anys con­se­cu­tius. Va asso­lir els dos pri­mers el 2007 i d'ales­ho­res ençà no n'ha per­dut ni un. Ni les engru­nes ha dei­xat per als seus rivals, que no sé amb quins ànims deuen haver ento­mat una tira­nia com la que ha impo­sat el pilot de Piera.

Bou ha fet que aquells set títols antològics que van acon­se­guir Jordi Tarrés i Dou­gie Lampkin –tots con­se­cu­tius, en el cas del britànic– sem­blin una menu­desa al cos­tat del seu pal­marès, que també inclou 137 victòries par­ci­als entre els dos mun­di­als. El català va pel camí de tren­car tots els rècords haguts i per haver. Lampkin encara en té algun: les 99 victòries i els 170 podis a l'aire lliure (89 i 131 de Bou), però és només qüestió de temps que el pilot català els acabi tren­cant. Encara li queda corda–té 29 anys– i, sobre­tot, no hi ha rival que li faci ombra. Bou té actu­al­ment els matei­xos rivals que ja tenia quan va començar a domi­nar el mun­dial, a excepció de Lampkin, que es va reti­rar el 2012. Difícil­ment Raga, Cabes­tany, Fuji­nami o Fajardo podran des­a­fiar Bou en els pro­pers cam­pi­o­nats. Tots són més grans que ell i alguns ja vore­gen l'edat de reti­rar-se. En tots aquests anys, a més, no ha sor­tit cap pilot, a excepció de Jaime Busto, que hagi arri­bat a l'elit d'aquest esport. Sense voler treure mèrit al pilot de Piera, perquè el que ha fet és molt gran, això diu molt poc a favor d'aquest esport, que neces­sita urgent­ment nous pilots com Bou, Raga i Cabes­tany. Una reno­vació que, de moment, no s'entre­veu.