A banda de les com­pe­ti­ci­ons ofi­ci­als, el pri­mer matx entre el Manc­hes­ter City de Pep Guar­di­ola i el Manc­hes­ter Uni­ted de Jose Mou­rinho s'havia de dis­pu­tar a final de juliol a Pequín, però les plu­ges ho van impe­dir perquè van con­ver­tir en imprac­ti­ca­ble el ter­reny de joc de l'estadi olímpic del Niu de l'Ocell. Així és que ahir, final­ment, els dos entre­na­dors van enfron­tar-se de nou en el par­tit jugat a Old Trad­ford dins la Pre­mier i que va aca­bar amb el resul­tat 1-2: Guar­di­ola, doncs, va gua­nyar el pri­mer assalt en un par­tit espec­ta­cu­lar en què el seu equip va bri­llar espe­ci­al­ment a la pri­mera part, mar­cant dos gols abans que una errada de Clau­dio Bravo pro­piciés el gol d'Ibra (un altre ene­mic d'en Pep) que va fer que Mou­rinho pogués creure que podia remun­tar.

No he seguit el que s'ha dit abans del par­tit ni tam­poc sé si Guar­di­ola i Mou­rinho, de manera par­ti­cu­lar aquest últim, han reno­vat la virulència de la seva bata­lla dialèctica des que han coin­ci­dit a la ciu­tat anglesa. A l'entre­na­dor por­tuguès, tot­hom ho sap perquè l'home ho ha fet a qua­tre Lli­gues euro­pees i a la Lliga de Cam­pi­ons, li agrada escal­far l'ambi­ent d'acord amb una estratègia que deu supo­sar que sem­pre traurà pro­fit de la polèmica. Però suposo que, encara que hi hagi riva­li­tat entre els dos equips més potents de Manc­hes­ter, mai no tro­barà un ter­reny tan abo­nat per la dis­puta ver­bal, els comen­ta­ris malin­ten­ci­o­nats i la pro­pa­gació de tota mena de sos­pi­tes que en tot el que envolta l'anta­go­nisme entre el Reial Madrid i el Barça, és a dir, amb una part dels mit­jans de comu­ni­cació madri­lenys dis­po­sats a fer-se ressò de tots els seus exa­brup­tes (inclo­ses les calúmnies) i en el marc d'un anti­ca­ta­la­nisme ferotge. Tot i així, la seva retro­bada a Manc­hes­ter com­porta un morbo evi­dent i la bata­lla no ha fet més que començar.

Hau­ria pen­sat que Mou­rinho estava més des­ti­nat a entre­nar el Manc­hes­ter City que el Manc­hes­ter Uni­ted. I a la inversa pel que fa a Guar­di­ola. Però és degut a uns supòsits i pos­si­ble­ment a un equívoc. Supo­sava que Mou­rinho té un per­fil idoni per a un equip pagat amb els petrodòlars dels Emi­rats Àrabs. També supo­sava que Guar­di­ola pre­fe­ri­ria el Uni­ted perquè li agrada la gran tra­dició fut­bolística, que tin­dria un dels seus màxims repre­sen­tants en un equip que va ser llar­ga­ment entre­nat amb elegància per Sir Alex Fer­gu­son. El pos­si­ble equívoc que se'n deri­va­ria és que a Mou­rinho l'atra­uen més els diners que a Guar­di­ola i que, per tant, és més sus­cep­ti­ble de ser com­prat pels petrodòlars. En fi, l'elecció de Guar­di­ola no deu ser ali­ena a la relació de Txi­qui Begui­ris­tain (i pot­ser també la de Fer­ran Sori­ano, aquest geni empre­ne­dor) amb el City. Però, de fet, el gran Guar­di­ola fa temps que és un segui­dor del cata­risme modern, que pre­ci­sa­ment no té res a veure amb aquell movi­ment cristià medi­e­val que, per­se­guit com una heret­gia, pre­di­cava un ideal de pobresa.